Com més aviat ho assumim, millor. Ara mateix som carn de Tercera Divisió. Fa mal dir-ho. Però més mal fa brindar amb cava amb la teva família desitjant un bon inici de temporada pel Nàstic i que et remuntin un 0-2 a casa del cuer fent un espectacle dantesc en defensa.
Si la mitjana anglesa és allò de guanyar a casa i empatar fora, ahir el Nàstic es va abonar a la mitjana francesa. Empatar a fora i empatar a casa. Ni guanyar ni perdre. I en cas que vagis perdent, algo farem per empatar, encara que sigui de penal.
Com quan els nens petits es porten malament, estirada d'orelles. Avui al Canya Grana veiem els empats com si fossin derrotes, però per alegrar la situació, comencem parlant de pizzes que els nostres col·laboradors compren per passar el mal tràngol de la derrot... de l'empat, perdó.
Des d'avui i cada cop que el Nàstic empati o perdi, al Canya Grana us deleitarem amb un fragment d'un rèquiem d'un gran compositor a l'atzar. Així, tot i estar tristos, aprendrem una mica de cultura musical, que sempre va bé! Avui al Canya Grana hem parlat de l'empat del Nàstic davant l'Alcorcón, i del futur immediat d'un equip que cada cop fa més mala pinta...
Tot i que alguns diuen que les notes arriben al mes de juny, al "cole" ens donaven també les qualificacions a finals del primer trimestre. Avui al Canya Grana li posem nota a cadascun dels alumnes del Nàstic. Us assegurem que el color "carbassa" li escauria molt, a l'equip.
Segona derrota consecutiva al Nou Estadi, empatats a punts amb la zona de descens, l'equip que no vol guanyar i a més l'Arnau Curto deixa el programa. De debò, el Nàstic està fomut, i ara ve la part més difícil de la temporada... No sabem què passarà. De mooment, amb tot a Mallorca!
I al tercer mes, el Nàstic ressuscita al Nou Estadi. Feia 90 dies que el Nàstic no aconseguia una victòria a casa, i aquest dissabte ho va aconseguir: és més, la victòria val el seu pes en diamant, ja que després de molt temps, els grana deixen la cua de la classificació. Avui al Canya Grana no hi ha rèquiem, sino que entonem l'Alel·luia! Esperem que la victòria no sigui pas un miratge...
Aquells que no confiaven amb la gent de la casa, una abraçada fortíssima. No és qüestió de tenir més o menys ADN: es tracta de sentir els colors. I això va més enllà de tot. Ahir Carbia, Oliva, Domingo i Guiu van ser quatre dels cognoms que van obrir la porta a un futur Nàstic liderat per gent de quilòmetre zero. Que duri. I que el club hi confiï d'una vegada per totes.
