Sis de la tarda, Balcó del Mediterrani. Deu programes i Frames encara no hi havia anat, per tant avui tocava. De fet ho ha escollit Laia Poblado. Avui converso amb una professional apassionada i persona entusiasta. Reivindicativa i crítica.

El vent no refreda l’ambient. Són les tres tocades del migdia i el portal del Roser, tret de quatre turistes que ja deuen haver dinat, es veu buit, estranyament. La veritat és que per fer les fotos ja em va bé però sempre m’agrada que es vegi l’activitat de l’entorn. Però és clar… si no n’hi ha doncs… no n’hi ha. De fet millor, l’Enrique Canovaca arriba i ens reconeixem a l’instant.

Frames, en el món del cinema, és l’anglicisme que s'utilitza per designar cada un dels fotogrames que configuren una seqüència, un film. En el seu concepte més ampli, la traducció més bàsica al català, significa "marc". L’objectiu d’aquest programa, que es comença a escriure amb aquestes línies, és poder crear una seqüència final (que no definitiva) del moment que està vivint el periodisme avui dia.

L’estat actual de la professió no ens permet tirar flors. Tot i així me n’adono que, amb més o menys precarietat, cosa innegable i palpable, al meu voltant hi ha molta gent amb projectes.

Autodidacta rere l’objectiu de la càmera. Capta moments a Tarragona i arreu del món. Les fotografies viatgen de la targeta de memòria, a l’ordinador i d’aquest, algunes, al bloc historiesdunacamera.com. Ha treballat a quasi tots els àmbits de la comunicació però continua enamorada del mode manual de la seva rèflex.

Diuen que trobar l’equilibri és l’essència de la vida. Neutralitzar els moments negatius i potenciar els positius. Les turbulències d’un avió o aquell somriure que ens delata. El periodisme va arrelat a la vida, a la gent, a les persones, a tu. Avui seguim la ruta de Frames a la Part Alta de Tarragona, al "carreró de Sant Magí". És migdia i parar una estona ja toca.