Diuen que trobar l’equilibri és l’essència de la vida. Neutralitzar els moments negatius i potenciar els positius. Les turbulències d’un avió o aquell somriure que ens delata. El periodisme va arrelat a la vida, a la gent, a les persones, a tu. Avui seguim la ruta de Frames a la Part Alta de Tarragona, al “carreró de Sant Magí“. És migdia i parar una estona ja toca.
Arriba tot just després d’atendre una trucada i abans de començar l’entrevista en postposa una altra. Tot amb un optimisme innat, aquell que només desprenen les persones apassionades amb la seva feina. És de Valls però, tal i com diu ella, és una tarragonina d’adopció. Durant molts anys ha exercit la professió de periodista als mitjans i ara, fa molt poquet, ha començat una nova etapa dins els gabinets de comunicació.
Avui em proposo un repte, no parlar de castells, tot i que, en un principi, em sembla difícil tenint la Raquel Sans davant el micròfon. Acabem tenint una conversa reivindicativa sobre la professió. Crítica constructiva, relaxada i sense pressa. M’agrada fer entrevistes professionals sinèrgiques amb els valors personals. Són quinze minuts plens de periodisme però també d’humanitat. Avui més que mai és necessari retrobar la nostra essència. Calmar-nos, abraçar l’optimisme, el rigor, els valors… i començar. Només així ens en podrem adonar del que val la pena de veritat.
