El contrabaix és l’instrument més greu de la família de corda fregada. Té 4 o 5 cordes.
El seu origen va començar al s. XVI amb un instrument anomenat violone, conegut amb el nom de contrabaix de viola de gamba. Aquest prototip feia 2 metres i era més gran que l’actual, tot i que tenia unes grans semblances.
Fins al s. XVII, no va adoptar la forma i les característiques actuals: una mescla entre violí i viola de gamba. Gràcies a Domenico Dragonetti al s. XVIII, es va incorporar a l’orquestra amb una paper secundari, es dedicava a reforçar els baixos juntament amb el violoncel. Aquests compositor va morir sense veure la independència d’aquest instrument a l’orquestra. En aquella poca, però, ja hi havia algunes obres per a contrabaix
Entre el s. XVIII i XIX, l’instrument va guanyar importància en les sales de concerts de les principals capitals d’Europa i va passar a ocupar un espai destacat gràcies a compositors com Beethoven, Wagner i Tchaikovsky que buscaven el gran lirisme d’aquest instrument.
Al 1839, es va escriure el primer mètode per aquest instrument amb grans innovacions, fins i tot físiques com en el cas de l’arc.
El seu vertader èxit va ser fins la 2a meitat del s. XX gràcies al jazz que li va donar l’oportunitat de ser instrument solitari amb noves tècniques d’interpretació.
