Em costa molt entendre la falta de competitivitat en certes accions dels partits. Em costa trobar-li un perquè. I més, en les alçades de temporada que estem. Que els partits valen igual 3 punts a la jornada 1 que a la 31, però la sensació és que ara tot és molt més important i has tingut temps per millorar-ho.
Ho arrosseguem des del mes d’agost, ho hem patit en massa partits. Semblava que en alguns moment això canviava, però no, tard o d’hora aquestes errades ens acaben condemnant. I és veritat que, en segons quins moments, això pot ser determinant. En una promoció anada i tornada, això pot ser determinant perquè la igualtat sempre és màxima.
Poseu-li els noms propis que vulgueu, perquè si no ha estat un ha estat l’altre. Massa canvis. Massa moviments. Jornada a jornada i dins els partits. Amb el que tenim hem d’acabar la temporada esperant que es minimitzin aquestes errades, perquè en alguns partits s’ha aconseguit. Tenim molt clares les nostres virtuts. Tenim molts clars els nostres defectes.
I és que com ha quedat demostrat només en dues jornades, cada partit és una història nova i diferent i sempre passen coses, per bo o per dolent. Però aquesta temporada gestionar l’expectativa-frustració és més complicat que mai. És difícil validar o comprendre o justificar, perquè tots faríem coses diferents.
Tot i guanyar 5 a 1 a la Ponferradina, sabíem que algun partit dels que quedaven el perdríem. Potser no ens esperàvem com el perdríem, però seguim tenint totes les opcions de ser segons, això de ser primers definitivament em sona a utòpic, que compte no ha de ser impossible fins que les matemàtiques ens ho diguin.
Sincerament, gestioneu aquestes últimes 7 jornades com podeu… És el moment dels optimistes, els realistes i els pessimistes. Trieu vosaltres. I el campionat veurem on ens porta.
