Compartir

En el programa d’aquesta setmana, el centrem en la versió de la Simfonia fantàstica de Berlioz de Gustavo Dudamel.

La simfonia fantàstica de Berlioz es va estrenar a Paris al 1830 i es divideix en cinc moviments, cosa que era excepcional per l’època donat que solien ser quatre moviments.

Segons Bernstein, aquesta simfonia es basa en una naturalesa de somnis sota la influència de l’opi durant la composició.  Aquesta peça és una peça programàtica perquè explica una història:

En el primer moviment, l’autor imagina un jove músic afligit per un amor. En aquest moviment, les melodies ens porten a passió, fúria, gelosia, tendresa, llàgrimes, etc.

En el segon moviment, el vals ens porta a la festa on balla amb la seva estimada.  Aquest moviment és l’únic de l’obra que presenta dues arpes i en el seu origen, va incloure una corneta com a solista, tot i que només grans directors com Colin Davis o Gustavo Dudamel ho apliquen a la simfonia.

En el tercer moviment, situem un moviment pastoral. Aquests dos pastors està interpretats amb un corn anglès i un oboè.

El quart moviment és una marxa cap al suplici. És el moviment que mostra l’amor rebutjat i el compositor, s’envolta d’opi. La gran dosis d’opi el porta a un somni constant amb visions que es mostren en aquest fragment. Aquesta marxa combina moments salvatges amb d’altres, solemnes.

I l’últim moviment, és una mostra de música pel funeral de la seva estimada i la mescla amb balls de bruixes.