La vocació és la fermesa més gran del periodisme. L’actitud, les ganes i la il·lusió per allò que ets. Ser, aquesta és una de les adrenalítiques sensacions quan et poses davant un micròfon, davant una pantalla, una llibreta, una càmera. Treballes de periodista però sobretot ho ets.
Avui xerro, converso i parlo amb un periodista, i pare, sobre l’estat actual de la professió, la vocació, els canvis dels darrers anys i inevitablement, del Nàstic. I ho farem a la Plaça del Rei, amb un públic indirectament present: escoles, guies turístics i fins i tot campanes. Quasi 15 anys de corresponsal a RAC1 i La Vanguardia. De casa nostra, Tarragona i les Terres de l’Ebre, a Catalunya. Sí, entrevisto un professional reconegut i amb una trajectòria palpable però sento que la persona i el professional són un mateix. I d’aquesta sinergia en surt la vocació i les ganes de continuar aprenent.
Quan apago la gravadora i em trec els auriculars tinc la sensació d’haver conversat durant una estona amb l’Esteve Giralt, i d’altres amb l’Esteve. I amb això no vull dir que cada un de nosaltres tinguem una nit, i un dia, sinó que hi ha professions, professionals i persones que per molts anys que passin, per moltes batalles viscudes i per molt difícil que sigui el camí, continuen provocant-te les sensacions adrenalítiques necessàries perquè la passió per aquesta professió no s’acabi mai.
