Si hi ha un instrument que s’associï al rock & roll és sens dubte la guitarra elèctrica, sovint competint en lideratge, a multitud de bandes, amb els cantants, els vocalistes. Aquest capítol de Pentinant el Gat va d’això, de la dicotomia entre grans guitarres i grans veus.
Parlar de grans guitarres vol dir sobretot, parlar de Jimi Hendrix, no només pel seu virtuosisme, sinó sobretot per haver extret tots els recursos de l’instrument, transformant-lo en una font de so electrònic, com bé va definir la revista Rolling Stone. Jimi Hendrix va participar com a cap de cartell als grans festivals de finals del anys 70: Monterrey, Woodstock i l’Illa de Wight i en només quatre anys d’estar al cim de la música popular es va convertir en l’instrumentista més aclamat de tots el temps, la qual cosa fa que a vegades ens oblidem de la seva capacitat com a compositor.
La cançó que sona avui, Hey Jou, l’origen de la qual ha sigut objecte de molta controvèrsia, sembla que està en la transformació d’una cançó folklòrica encara que la seva autoria s’atribueix a Billy Roberts, explica la història de la fugida d’un home que assassina la seva dona. Una violència que no devia ser aliena a l’entorn on es va criar Jimi Hendrix, que va ser reclutat a l’exèrcit per evitar la presó per alguns delictes menors, va ser llicenciat per no adaptar-se a les seves normes i es va convertir en activista i símbol contra la guerra de Vietnam.
Avui, el nostre convidat és Berna Rios, activista cultural, màxim responsable d’iniciatives com Santa Teca i L’Embutada, cantant del grup Mite’ls amb molta presència al panorama musical del Camp de Tarragona al anys 90. Amb ell, comentarem una versió, que no he trobat enregistrada en disc, d’una actuació en directe de Joe Cocker amb el grup d’Otis Taylor, l’any 2009, és a dir quan Cocker tenia 65 anys, lluny de la seva joventut però encara amb prou magnetisme sobre l’escenari com per transformar una cançó en la que la guitarra dominava absolutament, amb una cançó on la veu, estripada i emotiva, mana.
El convidat, entrant en el joc entre guitarra i veu, es decanta per presentar-nos un tema de Richard Hawley, Open up Your Door, on la seva veu de baríton ens porta a les profunditats més elegants i íntimes. Sens dubte, un cantant excels, que va començar la seva exitosa musical com a guitarrista, precisament, en grups tan destacats com Pulp.
Dos a un a favor de les veus, havíem d’acabar el programa equilibrant-ho, potser superant-ho, amb un altre gran guitarrista. Poques setmanes abans de morir, al festival de l’Illa de Wight, un periodista li va preguntar a Hendrix que se sentia sent el millor guitarrista del món, ell li va contestar: no ho sé, pregunteu-li a Rory Gallagher. Acabarem aquest programa, gairebé obligatòriament, amb el tema What´s Going On, amb que Rory Gallagher, liderant el grup Taste, va obrir la seva actuació a l’Illa de Wight, una meravella de tècnica i sensibilitat.
Fixeu-vos que en aquest programa de grans músics, tres de les interpretacions són en directe i no en el refugi de l’estudi on es poden modular millor tots els detalls de la gravació. Hem prioritzat el virtuosisme del risc i de la comunicació amb el públic respecte a la perfecció de la tècnica. Això és música.
