Porto unes quantes hores recordant les promocions d’ascens viscudes en l’era moderna… Són 8… Per algunes persones aquesta serà la primera o segona… Va, tercera, però n’hi ha que viuran el novè intent d’ascens. Portem 3 de 8, busquem el 4 de 9.
1996. Molts dels que aneu al camp no havíeu nascut. Érem la ventafocs. Després d’una gran temporada ens va caure un premi inesperat. Crec que ningú, ni nosaltres, comptàvem en pujar.
1997. Temporada excel.lent. Campions. Teníem l’experiència de l’any anterior, estava naixent la nasticmania llavor del que vindria uns anys després. Ens vam creure algú, però ens van recordar que estàvem on estàvem per alguna cosa.
2001. Quina màgia. Per molts, el millor ascens. La primera vegada. 20 anys després tornàvem a Segona. Vam superar la història i trajectòria del Cadiz. Quina nit la d’aquell dia. De menys a més durant una temporada molt dura. Duríssima.
2004. Sabíem que volíem i com ho volíem. El grup era igualadíssim amb Lleida, Lorca, Castelló, Gramanet, Alacant… Ens sentíem invencibles, especialment a la promoció. No sabeu que és patir per pujar si no vau viure l’última jornada d’aquella lliga i la promoció.
2014. Un no ascens inesperat. Teníem les idees molt clares, vam encadenar 10 victòries seguides per acabar la lliga i ho teníem tot a favor, excepte una cosa: jugar l’últim partit a fora. Encerrona i vam picar.
2015. No ni havia cap dubte que aquell Nàstic pujaria. Primer a la lliga i millor que el rival a l’eliminatòria d’ascens. De fet, aquell bloc ens va fer tornar a somniar en la Primera Divisió.
2022. El dia que ens va atropellar Nicolas Jackson. Érem un equip per no perdre, no tant per guanyar. Que també guanyàvem eh. Un estil molt definit que, en moments clau, necessita ser descarats però no ens sabíem.
2024. El no ascens més dur i cruel perquè a 17 minuts del final el teníem amb 2-0 al marcador al Nou Estadi amb 14.500 persones. No tot va ser l’àrbitre, que es va equivocar en algunes coses. Un dels aprenentatges més durs per un equip i un cos tècnic que es mereixia una nova oportunitat i no els han deixat.
I avui. El 2025. No en tinc ni idea que passarà. És la primera promoció d’ascens que visc sense saber exactament qui som i què volem. No sé com ho farem, ni amb qui ho farem, perquè hi ha posicions clau que ens generen dubtes qui serà el titular. I són més d’una. Si em truquen des de Múrcia i em pregunten: el Nàstic que? Hauré de respondre: ni idea. No sé exactament la nostra identitat.
Però per sort el futbol, com ens han demostrat totes aquestes altres promocions que hem repassat va de guanyar. (Perdó Toni per treure el meu resultadisme). No serveix de res ser el més guapo, el més alt, el més bonic, el més antic o la millor trajectòria. No tenim res de tot això. Bé, de fet, segurament aquesta serà la nostra identitat a la promoció. Com va dir Sócrates (el filòsof, no el futbolista): solo sé que no sé nada.
