He de reconèixer que avui estic nerviosa i feliç, molt feliç, perquè al meu costat hi ha una persona que, sobretot, admiro. Te’l trobes per la Rambla, per sant jordi, a les festes de Santa Tecla perquè és un tarragoní més, però per a mi i moltíssimes persones és un tio que ha portat i porta el nom de la nostra ciutat en el més més alt i gran del bàsquet.
Aquest jove de 47 anys i 1’95 és Bernardo Álvarez Merino, el Berni, de qui diuen que és molt generós, humil, noble, honest, perfeccionista, molt divertit i una mica pesat quan està avorrit.
Eren els 90 quan jo passava tardes i tardes veient bon bàsquet al Sant Jordi i quan vaig descobrir que el Berni es passava hores i hores fent tirs lliures i entrenant quan no tocava. Des d’aquell moment tenia clar que la vida l’havia de premiar i amb molt d’esforç i talent, el Berni, arribava a l’ACB amb el seu Pamesa Valencia. Després va passar pel Lleida però ell tenia clar que havia de tornar a casa i acabar jugant amb la samarreta blava del Club Bàsquet Tarragona i amb la que, segurament, ha viscut alguns dels millors moments de la seva vida.
A mi personalment aquest senyor em fa emocionar, sentir, gaudir, plorar, embogir i enamorar-me més del bàsquet i d’ell mateix. Sóc de les que presumeix que el Berni sigui del nostre CBT, de les que li demana una foto sempre que el veig; jo vivia a mallorca quan et vas retirar, però de cap manera em vaig voler perdre el teu homenatge i veure com penjàven la teva samarreta al serrallo i tot perquè, sens dubte éts un dels meus ídols.
Gràcies Berni per tot i per tant, he gaudit de tu molts anys com a jugador amb l’etern dorsal 5 i ara ho faig veient-te a la banqueta escridassant, nerviós, de vegades enfadat però com sempre fent el millor bàsquet des del cor.
Només perquè Earvin Johson va néixer abans i es va posar allò de Magic Johson, si no està clar que el Magic Berni hauria de ser teu.
