Les primeres òperes del segle XVII no tenien obertures fins a meitats del segle XVII. Des de llavors, es desenvolupen dues formes: la obertura francesa creada per Lully amb secció lenta i una ràpida i la obertura italiana inventada per Scarlatti amb tres seccions: ràpid, lent i ràpid.
Aquestes obertures eren la manera d’introduir una òpera.
El compositor alemany Gluck va ser el primer que va utilitzar material de les seves òperes per crear les obertures i ja donaven certa informació del que s’escoltaria a continuació.
Gluck va promoure la reforma de l’òpera i va provocar certa influència a músics com Mozart i que es va poder notar amb l’òpera Don Giovanni del 1787, la primera òpera que mostra música de les últimes escenes en l’obertura.
Al segle XIX, l’obertura va continuar evolucionant en un únic moviment, semblant al primer temps de la sonata o simfonia. El compositor italià Rossini va escriure un gran número d’obertures operístiques com la famosa de Guillermo Tell del 1829. Wagner va extendre molt més encara les obertures i incorporà elements dramàtics de la trama de l’òpera convertint aquesta obertura en un preludi extens que condueix sense interrupció al primer acte de l’òpera.
La majoria de compositors posteriors van abandonar la forma de l’obertura.
