La crisi de la COVID-19 va fer que molta gent que estava de viatge hagués de tornar de forma precipitada, però també que tinguessin problemes per tornar. Tot i això hi ha tarragonins i tarragonines que segueixen fora perquè no viuen a la ciutat. Des dels seus indrets també pateixen el confinament i desconfinament però de forma diferent a nosaltres.
És el cas de la Núria Andreu. Fa anys que viu i treballa a Colònia, Alemanya, i està vivint tota la situació de la pandèmia allí.
El seu cas és especial perquè té la sensació d’haver viscut dues realitats, ja que quan va començar tot era a Tarragona. Tot i això reconeix que a Alemanya en cap moment hi ha hagut un decret de confinament tan estricte com a Tarragona.
La seva situació personal fa que pensi quan es podrà viatjar i com la podran visitar, ja que tenia plans fets pel futur i ara no sap si els podrà dur a terme.
No marxem d’Europa, perquè volem anar al primer país que es va confinar i que van saltar casos en cadena. Parlem d’Itàlia, amb qui tant ens hem comparat. Allí hi viu la Sara Castellví i també hi treballa. La Sara assegura que inicialment tot va ser molt estrany, però que ara s’hi està acostumant.
A Itàlia el confinament va començar abans que aquí a Tarragona, però la Sara assegura que hi havia molt poca conscienciació.
També li preocupa saber si podrà viatjar per venir a la ciutat o que la puguin anar a visitar, però s’ho pren, de moment, amb calma.
Si creuem l’Atlàntic i aterrem a Boston i trobem a la Gemma Aragonès. Ja fa un any que viu i treballa a la ciutat, i per tant està passant la cuarentena a milers de quilòmetres de Tarragona. La Gemma explica que els decrets de confinament depenen de cada estat.
A Amèrica la situació es viu amb molta incertesa, i des de la Casa Blanca, constantment, es diuen notícies contradictòries, cosa que no acaba d’ajudar a la població.
Per tant les persones que es queden a casa ho fan més per responsabilitat que per obligació. Quan es va iniciar tot plegat els primers a quedar-se a les llars van ser els europeus.
La preocupació de saber quan es podrà viatjar per tornar a veure la família diu que és generalitzada a totes les persones de fora que viuen als Estats Units.
Seguim el nostre particular viatge a molts quilòmetres de Tarragona. Anem cap al Japó on hi viu i hi treballa la Majo. Allí no s’ha decretat cap mena de confinament perquè el Govern no pot, però sí que es prenen precaucions.
A Kyoto és dels llocs on es van detectar diferents casos, i en tots els indrets s’han decretat normes per evitar contagis massius. Tot i això les persones generalment estan tranquil·les, i no hi ha una preocupació excessiva.
La Majo reconeix que viure tot això lluny de casa és molt estrany, i que sempre hi ha la preocupació per si s’infecta a algú i tu no hi ets.
Com en els altres casos també està preocupada per no poder viatjar ni sortir del país.
A Amèrica i al Japó sí que es parla de la reacció i el nombre de casos que hi ha a Europa o a Catalunya. A més la gent preguntava tant a la Majo, i a la Gemma. A Alemanya els sobta molt que els infants no hagin pogut sortir de casa en més de cinc setmanes, i a Itàlia es compara. A tots els països preocupa molt la situació econòmica que pot derivar de tot això, però al Japó hi ha un altre factor i és que enguany s’havien de celebrar els Jocs Olímpics, que finalment s’han posposat.
Amb tot plegat s’observa que és una crisi que ha afectat a tot el món. En cada part s’han pres les mesures que els semblaven més adequades, i les cultures diferents han fet que la situació s’adapti a cada lloc. En un món globalitzat era impensable la idea de no poder sortir d’un país durant molt de temps, una cosa que ara estem vivint i que no sabem quan acabarà.
