Les dimissions de Mario García i Jaume Veray evidencien la fragilitat d’un partit dividit
El Partit Popular continua negant l’evidència: està immers en una crisi interna de dimensions notables. En només 48 hores, la meitat dels seus presidents provincials a Catalunya –Mario García a Tarragona i Jaume Veray a Girona– han presentat la dimissió. Malgrat això, el president del PPC, Alejandro Fernández, s’ha afanyat a assegurar que “en absolut” el partit viu cap crisi, intentant disfressar com a “raons personals poderoses” el que a ulls de tothom és un senyal de debilitat i descomposició.
A Tarragona, la renúncia de Mario García arriba després d’anys de lideratge esgotat i d’uns resultats minsos que han deixat el partit en una posició gairebé testimonial. García, regidor a Salou, ha optat per centrar-se en el seu paper municipal, un pas que molts interpreten com una fugida davant la manca de projecte i la pèrdua de pes del PP al territori.
Com a resposta, la direcció ha improvisat un relleu ràpid anunciant que Maria Mercè Martorell assumirà la presidència provincial, amb Rafa Luna com a secretari general. Una fórmula d’urgència per contenir la sagnia i evitar que el buit de poder faci encara més evident la fractura interna.
El relat oficial parla de “nova etapa”, però la realitat és tossuda: el PP a Tarragona acumula anys de derrotes electorals, manca d’implantació i desconnexió amb la societat civil. L’arribada de Martorell i Luna, més aviat que generar il·lusió, evidencia que el partit depèn dels de sempre per intentar sobreviure.
Mentrestant, Alejandro Fernández es limita a negar la crisi, insistint que tant García com Veray “continuen a ple rendiment” en els seus càrrecs institucionals. Però la coincidència de dues dimissions en dos dies, i la necessitat de nomenar substituts a dit, reflecteixen l’autèntica situació: un PPC sense rumb, amb els seus dirigents mirant més per la cadira pròpia que per un projecte polític que a Tarragona fa anys que no troba cap camí sòlid.
