L’olor de mar i el soroll de les barques, signes d’identitat lligats obligatòriament amb el barri mariner per excel·lència de Tarragona, el Serrallo. Anys enrere expliquen que arribaves i podies veure les remendadores treballant amb les xarxes i els pescadors desembarcaven cada tarda sota la mirada dels veïns i veïnes.
La pesca ha format part de l’ADN tarragoní des de l’època romana. La història ja avala que els nostres avantpassats veien en l’activitat pesquera un mètode de subsistència i una activitat comercial. Inicialment aquells que sortien al mar cada dia per pescar vivien dins les muralles, a la zona més pròxima al mar de la Part Alta, i no va ser fins a principis del segle XIX que va néixer el Serrallo, lligat a l’expansió del ferrocarril. Barri de pescadors per excel·lència que ha viscut moments molt grans de plenitud, i ara veu com l’ofici, ja molt canviat, es troba en un moment perillós.
Rosa Sans és la secretària de la Confraria de Pescadors de Tarragona, tota la seva vida ha estat lligada amb el mar i la pesca. Ara veu com a poc a poc Tarragona va perdent barques, i amb elles marxa l’ofici.
Un ofici que tradicionalment s’ha passat de pares a fills, però ara aquesta herència familiar en molts casos s’ha vist trencada.
Pere Josep Núñez és pescador, és el responsable de la barca Peret de Fava. Es va iniciar a l’ofici als 15 anys. Des dels seus inicis fins ara la pesca ha canviat a passes gegants. Les millores tecnològiques et permeten saber, gairebé, en quins punts hi ha peix, a més de fer la feina física més fàcil.
Sortir al mar no és fàcil. És una feina que implica llevar-se cada dia a les cinc de la matinada i tornar a Port quasi a les cinc de la tarda. Tot això comporta un desgast, però també una addicció que fa que mai et vulguis desvincular. Així ho veu Agustí Bondia, pescador de tota la vida, que ha avançat la seva jubilació per un problema als malucs.
No era adolescent, que ja es dedicava a pescar. Es va introduir en el mon als 13 anys, quan va acabar l’EGB. El relleu natural de la seva generació seria el seu fill, però té molt clar que no vol que “vagi al mar”.
No és l’únic d’una generació que està preparada, de sobres, per ser pescadors, i que fins i tot amb els estudis que tenen podrien millorar aquest ofici que ha permès que Tarragona tragués pit de la seva qualitat.
La normativa i la burocràcia és el principal problema d’aquest ofici. Les comparacions són molt dolentes i això ells ho saben.
Actualment queden més barques d’arrossegament que no pas de llum o també conegudes com a encerclament, aquelles que surten les nits i tornen al matí. A Tarragona només hi ha cinc barques d’aquest tipus, un sector que viu hores molt baixes, i que els treballadors provinents d’altres països fan que es pugui mantenir.
Sentim a Òscar Rillo, pescador de llum. La preocupació va molt més enllà del relleu generacional, també fixa la mirada en el seu futur més pròxim.
En total a hores d’ara al barri marítim queden unes 25 embarcacions, quan havien sigut gairebé 100 temps enrere.
Però què passa un cop es jubila una persona que té una barca amb llicència de pesca? Fins i tot això és complicat. Des d’Europa donen ajudes per no perdre aquestes llicències, però molts cops no arriben. Per això l’opció més comuna és desballestar les barques.
El sector de la pesca potser escriu el epíleg de la seva història, però si ell marxa també se’n van altres feines.
