Quan John Williams va composar aquesta marxa imperial, (més reconeguda com el leitmotiv musical de Darth Vader) el que estava fent era la melodia que esdevindria l’arquetip del mal. Escoltes aquestes notes i saps que estàs a punt de veure el mal en persona.
Si vam començar la temporada amb la sintonia d’entrada d’Star Wars amb el missatge de que aquesta campanya era “una nova esperança”, començant la segona volta hem demostrat que el Nàstic és el bàndol rebel. El que sempre està debilitat. El que sempre té les de perdre. El que té poca gent que li doni suport, perquè per molts ser del Nàstic és una causa perduda.
Sense tenir la figura d’un líder ferm, d’un Luke Skywalker, d’algú que condueixi aquest club pel bon camí (a la directiva, a la banqueta o al terreny de joc), pinten bastos.
Perquè avui visitem l’Estrella de la Mort particular del Nàstic. Algú podrà pensar que un poble de menys de 10.000 habitants i un “estadi” que compleix per poc els requisits mínims, o un club que només ha estat dos anys en futbol professional, o un entrenador que és més conegut per aquestes contrades com un ésser viu que va agredir l’etern delegat grana del club, Josep Maria Grau, no hauria de ser res per a nosaltres.
Hi estic d’acord.
Però no parlem de rivalitats. Crec que un equip i un club com el Llagostera no haurien de ser el nostre rival. Però si tenim la oportunitat d’endosar-lis un 0-4 al camp on molts aficionats del Nàstic van sortir plorant i alguns altres ho van fer amb cops de porra, doncs escolteu, mai està de més.
Perquè en aquesta vida, les ferides, tard o d’hora van cicatritzant. Però els fets no s’obliden.
