La jovenalla d’avui dia no sap què simbolitza aquesta cançó. Aixecar-se a les 7 del matí per estar clavat davant la tele per veure si el pobre becari de TV3 havia posat el teu nom entre els “Súpers” que feien anys aquell dia. I us recordo que no érem pocs els socis del Club Súper 3.
Allò era glòria. La Noti, El Petri, La Nets, el Tomàtic, el Megazero, el Top, el Flaix i el Buff. Icones de la nostra infància. Després van voler modernitzar-ho massa van posar un tio amb cara de gat i un noi que semblava Puigdemont de càmping i una noia que es deia “Pet pla” o algo així i i la van liar, però aquest no és el tema.
Avui és un dia d’aniversari. Avui fa anys el Nàstic: 134 anys eh? QUIEN LOS PILLARA! L’Anton Gasol ja va pel camí, però encara li queden tres dècades.
13 dècades donen per molt, però en l’actualitat hom no pot evitar pensar en com un club amb tanta història s’ha arrossegat en els últims anys i, el que és pitjor, no ha sabut refermar una identitat pròpia que se li reclama a certs clubs amb allò que s’anomena “solera”.
Potser després de quasi segle i mig ja no aconseguirem refermar un ADN Nàstic, però es vulgui o no, els seus seguidors sempre estaran allí. Perquè passen jugadors, entrenadors, presidents, directius… però la gent que paga el carnet o la gent que sempre ha estat del Nàstic, no ho deixarà de ser mai. Perquè la forma de ser del Nàstic és patir com un conill en sentir la olor d’allioli i el crepitar de la brasa.
Sempre hi serem. Perquè som així. Al Nàstic només li demanem que guanyi i que confiï en el talent d’aquí des del primer dia.
