Quatre partits sense perdre i hi ha gent que ja treu el cava de la nevera per brindar per la reacció del Nàstic. Porteria a zero, més solidesa defensiva i aquí sembla que portem tota la temporada entre els quatre primers. Potser hauríem de recordar que tenim la pólvora més mullada que els arrossars del Delta.
Relaxem-nos tots plegats una mica, que per si algú no ho recorda som el Nàstic i avui ens visita un… no sé si dir-li “rival directe” com és l’Ebro. En aquest aquest equip hi juguen un parell d’ex-futbolistes que van vestir la nostra samarreta, i tots sabem què pot acabar passant en un equip com el nostre que tenim una certa atracció a que exjugadors ens facin “la pirula”.
Certament guanyar aquest partit suposaria un salt qualitatiu a la classificació, i això en un equip que les ha passat canutes com el nostre seria una injecció de moral. Però convindria no oblidar que amb empats no se salva la categoria, i que una victòria cada dos partits seria un bon remei a tot plegat.
Però hi ha una cosa que ens distingeix als nastiquers patidors de mena, i és l’escepticisme total a les “bones ratxes”. Sabem d’on venim, i al cap i a la fi l’equip només ha tingut un o dos retocs puntuals a l’espera que entrin els nous fitxatges. Malgrat mantenir la porteria a zero seguim tenint empanades que ens podrien costar gols en contra: i davant rivals com l’Ebro que només ha perdut 4 partits fora de casa i empaten més que Seligrat, no són bones notícies.
Jo de moment segueixo amb els ibuprofenos i el xarop que crec que he pillat el coronavirus o algo similar.
