Dos gols i una assistència van ser suficients per a que Fran Carbia fes callar algunes veus contràries al seu retorn pel simple fet de venir del Reus.
(Ara he començat aquesta secció i potser m’estic venint molt amunt posant la banda sonora de Superman. Bueno, és igual, seguim).
Tant Carbia com Gerard Oliva van ser els encarregats de donar una alegria de les grosses a l’afició del Nàstic, i a més al Nou Estadi, que feia temps que ho necessitàvem.
Vale que l’Ebro no va generar massa perill. “Ok” que el 4-1 segons alguns és un resultat enganyós perquè vam maquillar-lo en els últims 15 minuts després d’anar tot el partit 2-1. D’acord que ens marquéssim un gol en pròpia per enèsim cop.
Tot i així la millora d’aquest Nàstic és una realitat, tant en resultats com en mentalitat. El joc queda en un segon pla, perquè la situació de l’equip ha arribat a un punt que cal guanyar com sigui, encara que haguem de sacrificar l’estil i el bon tracte amb la pilota. Perquè el futbol a la Segona Divisió B és com Superman. El seu objectiu és enxampar els dolents i donar-lis cera per a que rebin el seu càstig. Si per fer això s’ha de carregat mitja ciutat, que així sigui.
El rival d’avui és dels grossos. No per entitat, perquè és un club relativament petit, sinó perquè és el típic equip que cada any està a la part alta de la classificació i que fa del seu camp un veritable fortí. Allò que hauríem de fer nosaltres ja des de l’inici de temporada. Algunes veus diuen que avui el Nàstic ha de puntuar: a mi que no em toquin la moral. Avui s’ha de sortir a guanyar encara que haguem de destruir algun dels gratacels de Cornellà.
