El mestre Manolo Escobar. El crooner de Las Norias de Daza. Sex-symbol nacional i ambaixador de la ciutat de Badalona amb aquesta gran cançó.
El nivell de cutrisme d’aquest tema és directament proporcional a la temporada que estan fent Nàstic i Badalona. Juntament amb el Prat, som els tres pitjors equips de la categoria, i el nostre cas és el pitjor de tots.
Ara mateix el Nàstic és com aquell turista britànic que arriba tot mamat a l’apartament que ha llogat a Salou i comença a dir als seus col·legues “hey amigous, nous vamous a tirar por el balcown hasia la piscina”: total, està forrat, va pet i res pot sortir malament.
I… vaja. Tots sabem com acostuma a acabar la història.
Espero que hagi entrat bé aquesta comparativa. Recordem que el Nàstic es passeja per la categoria amb els bitllets sortint per les orelles i que malgrat haver redactat un projecte, a priori engrescador, les coses no acaben de funcionar.
La banqueta, el vestidor, el palco: ja discutirem al minut 90 a qui hem d’esbroncar.
Ara el que ha de fer el Nàstic és injectar-se la vitamina B-12, que el cos metabolitzi totes les substàncies nocives que han fet intoxicar el club en aquest inici de lliga, i començar de zero amb el cap aclarat.
Bàsicament perquè juguem contra el cuer i el Nàstic ja ha saltat del balcó. Si guanyem, farem xof. Si empatem o perdem, no hi haurà aigua a la piscina. I ens hem tirat d’un tercer pis.