Mireu, jo no he volgut dir res fins ara. Però ja fa unes setmanes que vam veure la fotografia, i no ho puc aguantar més.
Mireu xiquets. Està molt bé que portem ja uns quants partits sense perdre. M’encanta que haguem sortit del descens, perquè estem tots una mica més tranquils i encara que la temporada fins ara hagi estat una merda, les bones ratxes s’han de celebrar. Però hi ha una cosa que no té perdó de Déu. Aquesta cosa tan pixapina de les calçotades en restaurants, asseguts, amb pitet i guants són de tot menys ADN Nàstic.
Les calçotades, de tota la vida de Nostrosenyor, s’han fet de peu i amb les mans al descobert i tacades fins a la il·legalitat. Flama viva i ceba dins, i mentre esperem, cervesa parlant del club i de com coi és possible que en poques jornades semblem un equip de futbol quan durant tot el 2019 hem semblat una associació de jugadors de Dominó amb pantalonet curt i samarretes arrapades.
Jo entenc que per aquella gent que no és del Camp de Tarragona, això de menjar cebes pot ser una tradició que es vegi una mica extravagant, però també ho és a Lleida menjar cargols i uns bons cargolets a la llauna amb el seu punt de sal i el platet d’allioli al costat són tot un plaer pels sentits.
Cal mantenir les tradicions, coi, i més si fardem d’ADN. La pròxima calçotada us vull veure de peu, a l’aire lliure, sense guants ni pitet, amb la cara tacada i vestits amb xandall. I ja podeu guanyar avui perquè lo de les calçotades a la pixapina no té perdó. Oi que no Toni?
