Bueno, la broma s’ha acabat. És hora de reaccionar. No estem bé, i és força evident. Els resultats comencen a ser exigibles, i a ningú se li escapa que una victòria sempre és la millor pomada per curar-se les ferides i, aquest cop sí, començar el vol.
Avui estem a l’Antonio Puchades, un nom que rep el nom d’un històric jugador del València. Puchades va néixer a Sueca l’any 1925 i va jugar tota la seva vida al conjunt “ché”. Un migcampista defensiu amb un cos contundent però gens coix en l’apartat tècnic.
Jugadors que fan història al conjunt, no pel seu gran palmarès (de fet va guanyar tres títols en 12 anys) sinó per la fidelitat que va mantenir en tot moment amb els colors del club de la seva vida.
No li demanarem a un jugador que acabi de venir que es faci seu l’escut del Nàstic, els seus colors, el seu estadi i la seva afició. Però el que és innegociable és la lluita constant i el no decaure mai. Si es pot donar el 100%, que no es doni el 30%, i si només es pot donar el 60%, que no es doni el 10%. La lluita guanya partits i fa que l’afició no caigui. Si a clubs més humils és possible, aquí també. Perquè ja s’ha demostrat que es pot fer.
La temporada és dificilíssima, i segur que hi ha una gran pressió tant a la plantilla com al cos tècnic. Però no. Avui, molt a prop d’on es van constituir Los Chikos del Maíz, a València, diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món. Del món d’estar a la part baixa de la classificació. Prou de conyeta ja.
Toca guanyar a l’Antonio Puchades.
