Si la mitjana anglesa és allò de guanyar a casa i empatar fora, ahir el Nàstic es va abonar a la mitjana francesa. Empatar a fora i empatar a casa. Ni guanyar ni perdre. I en cas que vagis perdent, algo farem per empatar, encara que sigui de penal.
Ahir el Nàstic va saber plantar cara a un equip que malgrat no estar en el seu millor moment i patir una crisi institucional de les contundent, segueix sent un coco de la categoria. I això que és un club amb poc més d’una dècada de vida.
Golàs inapelable del Lleida Esportiu i reacció del Nàstic que segueix fidel a un estil d’acció reacció que hem vist en les últimes jornades. Empatem i tenim a pocs milímetres el gol de la victòria, que malauradament no entra. Són “no-gols” que a final de temporada potser lamentes que no hagin entrat, però que en certa manera et demostren que podem guanyar a qui sigui.
Avui som molta gent a la taula, i hi haurà moltes coses a dir. Fets que van passar durant els 90 minuts de partit, i algunes que s’han reflectit a l’acta.
Benvinguts al Canya Grana!
