Heu sentit mai a parlar de l’strongman? O del powelifting? Alguns si, però segurament molts no. I si us dic Ironmans? Això n’estic convençuda que us sona més. Són tres esports, diferents, però que posen el cos al límit. Podríem afirmar que són esports extrems, i minoritaris.
L’strogman és originari dels països del nord i pretén posar a prova la força. Però no amb aixecament peses, o barres, o elements similars, es fa amb elements de la naturalesa o urbans com aixecar un tronc, una pedra o fins i tot moure un camió.
L’Èric Vicens ja fa uns anys que practica aquest esport. De fet va quedar com el tercer home més fort d’Espanya l’any 2016 i també el quart home més fort de la Península en un campionat celebrat a Portugal el mateix any. Comenta que, principalment, es valora la força bruta, pràcticament sense resistència. És conscient que aquest esport no és molt conegut, i que totes les despeses van a compte propi.
Persones contades guanyen diners practicant l’strogman. Les competicions van per categories, segon pes, i això fa que l’alimentació agafi una gran importància. No compten amb cap mena de federació i s’organitzen per associacions.
De fet l’Estat Espanyol no té cap títol oficial “d’home més fort d’Espanya” així com si passa a altres punts d’Europa. Això provoca que els esportistes tinguin moltes dificultats per professionalitzar-se i sortir a l’exterior a competir. En aquest sentit reconeixen que no són gaire coneguts, però que a poc a poc es fan passes.
El Powerlifting s’assimila en alguns aspectes. Les persones que el practiquen també aixequen pes, però de forma diferent.
A Tarragona hi ha una associació de Powerlifting, i el seu cap visible és l’Eduard Moreno, que també fa vídeos divulgatius a través de Youtube per donar a conèixer aquest esport.
Igual que l’strogman no és molt conegut, i organitzar competicions o anar a campionats té un cost.
A diferència de l’strogman a Catalunya sí que tenen federació, està dins la federació de Físic-culturisme, però no en àmbit nacional i també s’organitzen amb una associació.
L’alimentació és important, però menys que a l’strogman. Consideren que és molt recomanable tenir un entrenador o entrenadora per evitar lesions entre altres coses.
I si parlem de posar al límit el nostre cos, no podem deixar de banda, unes competicions que aquests últims anys s’han posat de moda. Es tracta de les curses Ironman que consisteixen a fer diferents quilòmetres corrents, nadant i en bici. Hi ha participants que per fer la prova poden estar fins a 14 hores.
La Isabel Gómez i el Dídac Domingo són una parella que es van introduir al món dels triatlons, i els Ironman progressivament. Un practicava el ciclisme i l’altra la natació. A partir d’aquí van començar les curses i van anar a més. Al cap dels anys van aconseguir fer un Ironman.
Segurament és un dels esports que més gran s’ha fet en els últims anys, i reconeixen que en cert punt s’ha arribat a convertir en un negoci.
Això ha complicat que hi hagi controls mèdics estrictes, entre altres coses. A més també s’ha venut molt el concepte “finisher” i hi ha moltes persones que participen per acabar la cursa, no per fer el millor temps que puguin.
Hores d’entrenament, diners invertits, però al final allò que més preval és la satisfacció que queda després de realitzar qualsevol d’aquests esports.
No és només una qüestió de salut, sinó que va molt més enllà.
