El violoncel o cello és el tercer instrument més gran de la corda fregada. És un instrument important a l’orquestra perquè fa funció de Baix juntament amb el contrabaix normalment i dóna un cos sonor a tota la instrumentació. També, és un instrument molt melòdic i en alguns moments, el sentirem com a protagonista.

És un instrument amb un gran repertori donat que forma part de moltes formacions instrumentals com els quartets.

A diferencia del violí i la viola, el cello es toca assegut i entre les cames. Les seves cordes estan afinades en La, Re, Sol i Do igual que la viola, però més greu. Com que el seu registre és més greu, la seva notació musical sol estar escrita en clau de fa, tot i que alguns cops quan puja a registre més agut podem trobar-lo amb clau de do en quarta o clau de sol.

El violoncel va aparèixer a meitats del s. XVII a Itàlia com a descendent de la viola da braccio, la família dels violins. Van ser els luthiers italians com els Amati que van anar variant la forma i la mesura dels cellos antics. Al 1680, ja era molt popular i estava inclòs com a instrument fix en l’orquestra Imperial de Viena. Al 1709, l’Orquestra Simfònica de Dresde ja tenia 4 violoncels. Les primeres obres creades van ser per Gabrielli i Jacchini.

Durant els primers anys, va competir amb el repertori de la viola de gamba perquè tenien un timbre semblant i s’utilitzaven com a Baix continu. Alguns compositors com Marin Marais o Henry Purcell es van negar a que es toqués per a violoncel i a les partitures indicaven exclusivament per a viola de gamba.

Boccherini el va utilitzar en un gran ampli catàleg de gairebé 500 obres entre simfonies, concerts i quartets de corda. El creixement del violoncel va començar al Barroc quan comença a acompanyar el clavicèmbal en la funció de Baix continu. 

Vivaldi va compondre 27 concerts per a violoncel. El creixement d’aquest instrument va suposar la desaparició de la viola de gamba.

En aquella època, es tocava el violoncel Barroc, pràcticament igual a l’actual. No tenia pica i la sonoritat de les cordes de tripa era una mica diferent i tenia menys projecció sonora.

Haydn i Beethoven van continuar exaltant l’instrument i van escriure un gran nombre d’obres. A partir del 1800, es comencen a fer els canvis cap al violoncel actual, moment que coincideix amb el canvi de sales d’espais petits a grans sales de concerts on existeix la necessitat de projectar més el so. Al s. XIX, introdueixen la pica, fet que permet millorar la mobilitat de l’intèrpret pel que fa a peces de difícils interpretació tècnica. El Romanticisme es converteix en els anys d’Or del violoncel amb compositors com Schumann, Brahms, Dvorak o Mendelssohn.

El violoncel segueix creixent amb compositor com Ravel, Debussy o Shostakóvich en el s. XIX. A partir del 1920, Pau Casals converteix el violoncel en un instrument amb èxit i prestigi convertint a Rostropovich o Jacqueline du Pré amb grans intèrprets. A partir d’aquest segle, les dones comencen a tocar aquest instrument, cosa que fins ara no havia passat.