Aquesta és l’entradeta més difícil que m’ha tocat escriure des de que amb l’Antoni Pinilla vam començar aquest espai el 30 d’agost de 2021. N’he escrit al voltant de 150, però aquesta és la més difícil de llarg. De fet, estic escrivint i no sé, fins i tot, si serà l’última. Perquè tinc la sensació és que no canviarà res.
Us he llegit i escoltat molt durant aquests últims dies. M’encanta conversar amb el Toni, reflexionar cada setmana sobre l’equip, de tant en tant sobre el club. Veure com evolucionem. Però la sensació final és que vivim en un bucle, especialment les darreres temporades. I tinc la sensació que res no canviarà.
Sincerament crec que el futbol algunes vegades és injust, però a la vegada crec és lògic. Tot i que puguin semblar dues afirmacions contràries, de vegades no ho són. I el Nàstic en pot ser un bon exemple.
Perquè és injust? Perquè ho vam tenir a tocar. Perquè fins i tot els que no hi creiem després de l’1 a 3 al Nou Estadi ho visualitzàvem. Perquè els jugadors es van deixar la pell i ho van arribar a merèixer. Perquè quan vam encarar la segona part de la pròrroga sabíem que era el moment. Perquè el dia que vam tornar més als orígens l’equip (dos davanters, un futbol més vertical, etc…) ens va tornar a agradar especialment.
Perquè és lògic? Perquè a dues jornades del final de la lliga ho van canviar tot sense cap sentit. El que hem viscut l’últim mes futbolísticament al Nàstic no entra a la raó de cap club que treballi amb planificació i sentit. És lògic no pujar perquè ens preocupen més les qüestions extra esportives que no pas les esportives. Estem més pendents dels àrbitres que del que necessita l’equip. Els esforços els centrem més als jutjats que a la gespa. Els àrbitres ho fan malament, però nosaltres més. Un no ascens injust i lògic.
I així ens plantem en la travessia pel desert. Aquest Nàstic encadenarà set temporades consecutives a la tercera categoria del futbol estatal. Set. Una cosa que no passava des del anys 90 (abans de la nasticmania). Vam arribar a estar 10 seguides abans de l’ascens del 2001. Coses bones respecte a aquella època. Vosaltres, l’afició. Sou el millor d’aquest Nàstic sense cap mena de dubte. Molt numerosa, molt jove i que us han de cuidar. Coses dolentes. Que econòmicament no sé si queden massa diners a la caixa i tornem a dependre d’injeccions externes. Gens sostenible tot plegat. Però la sensació és que no canviarà res.
Aquest és l’últim Com ho veus de la temporada. Potser avui l’acabem fotent d’una hora… No ho sé! El Toni ja està aquí. Gràcies a tots els que ens seguiu, a tots els que m’heu preguntat quan farem el programa. Estic convençut que direm coses que no agraden, segur que hi ha gent que no opinarà igual, però ho farem com sempre amb criteri, argument i respecte. Perquè és trist, però ja m’ho veig venir. Però la sensació és que no canviarà res.
