Si existeix el partit ideal per a Dani Vidal segurament s’assembla moltíssim al de dissabte davant el Barakaldo. Partit controlat en el sentit que el rival no et crea ocasions de gol, deixes la porteria a zero, tens algunes ocasions clares (tres o quatre) i en fas una de rebot al minut 86, quan el rival ja gairebé no té marge de maniobra. Victòria, 7 punts de 9, tercer classificat. Iguales el gol average al rival. I en 15 dies la Ponfe a casa.
El partit ideal! Compte, no confondre amb el partit perfecte, que seria més com el dia de la Gimnástica Segoviana que la diferència és que aprofites totes les ocasions de gol. I a partir d’aquí tots els debats futbolístics que volgueu: d’estil de joc, d’alineacions, d’intensitat, de posicions… El que volgueu.
L’entrenador content per la marxa de l’equip amb raó, els jugadors contents pels resultats amb raó, el Consell d’administració content perquè a cop d’ultimàtum les coses surten i els aficionats amb el debat intern. Ho comentava aquest diumenge amb un molt bon nastiquer. De pedigrí. Em diu: “a mi no m’acaba d’agradar, no dona sensació de seguretat i autoritat, ni de superioritat, com la temporada passada. No obstant, no em baixo de la Vidalneta”.
