Segurament el Nàstic-Real Unió és el partit que millor identifica la personalitat d’aquest Nàstic de Dani Vidal 24-25. Ho va tenir tot o gairebé tot.
La fortalesa del Nou Estadi.
L’inici intens que tant li agrada a l’entrenador (i a tothom!).
Els dubtes quan t’empaten.
Alguna errada defensiva que ens va fer pensar el pitjor.
La capacitat golejadora de la segona part. Aquella individualitats que acaben sortint (aquesta vegada Migue Leal també va ser protagonista).
El referent ofensiu (Pablo Fernández).
8.000 persones al camp. Ha de ser el mínim a aquestes alçades.
I el més important de tot això és guanyar davant una situació que pressionava perquè els rivals t’obligaven. No vam veure un Nàstic nerviós. Vam veure un Nàstic que va controlar el partit (és veritat que el rival no ho va posar extraordinàriament difícil), però històricament és d’aquells partits que es travessàvem.
Per partits com els d’ahir tenim la tranquil·litat de dir que el Nàstic jugarà la promoció d’ascens. Ara només s’ha d’acabar de lligar en les quatre jornades de lliga que queden. 4 jornades eh! No en queda una i ens la juguem tot a Andorra, eh! Queden 4. H o dic per si de cas, diumenge no surt un bon partit… No s’acaba res. Bé, potser si es guanya, sí. Seria un bon moment.
