La situació política de Catalunya a partir de la proclamació, amb reserves, de la república catalana, ha estat convulsa. El dia 10 d’octubre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont va proclamar la república per, seguidament, deixar-la en estat de suspensió.
El president Puigdemont declara la independència
A partir d’aquest moment el procés d’independència queda aturat, a l’espera de l’inici d’un diàleg amb el Govern espanyol que no s’arriba a produïr en cap moment. De fet, l’endemà, Mariano Rajoy determina una setmana de marge per que Puigdemont expliqui si havia declarat la independència o no.
El 16 d’octubre el jutge deixa en llibertat al major dels Mossos d’esquadra Josep Lluís Trapero, però dictamina presó provisional a Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i Òmnium cultural, per delicte de sedició. La decisió crea molta polèmica al carrer, amb grans convocatòries de manifestacions per part de les entitats a diferents punts de Catalunya.
En aquesta situació, s’arriba a una de les dates més rellevants del procés. El 27 d’octubre passarà a la història com el dia en que 70 membres del Parlament de Catalunya van votar a favor de la declaració unilateral de independència.
Carme Forcadell dóna el resultat de la votació al parlament
El mateix dia, Rajoy du a terme la dissolució del parlament català i el cessament de tot el Govern, inclòs el president Puigdemont. L’aplicació de l’article 155 i la votació al parlament és un punt d’inflexió, en que els dos protagonistes del procés, el Govern Català i l’Espanyol, mouen fitxa, per realitzar el que durant setmanes han estat només advertencies.
Mariano Rajoy convoca eleccions
L’endemà mateix Soraya Saez de Santa Maria, vicepresidenta espanyola, assumeix el càrrec de presidenta en funcions de la Generalitat, sense el reconeixement del Govern cessat. El número dos dels Mossos assumeix la direcció dels Mossos, degut al cessament del Major Trapero.
Un dia després, el 30 d’octubre, Puigdemont viatja a Brussel·les, on s’hi queda. Alguns dels seus consellers tenen menys sort, ja que tres dies després, el 2 de novembre, es sentencia presó incondicional per sis consellers, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Meritxell Borràs, Dolors Bassa, Carles Mundó, Josep Rull i Joaquim Forn. Santi Vila també va entrar a presó, però amb una fiança de 50.000 euros que va pagar l’endemà.
El mateix Puigdemont comparèix des de Brussel·les per condemnar els empresonaments, mentre que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, diu que l’estat ja ha tingut prou paciència.
El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, parla de la qüestió catalana
En aquest punt les concentracions i manifestacions són habituals als carrers catalans. El 8 de novembre s’atura el país amb una jornada de vaga general, que compta amb un seguiment important, malgrat que no tant com la del 3 d’octubre. Les principals afectacions es van viure a les carreteres i al transport públic, amb un seguiment especialment intens en les concentracions de la tarda.
Just l’endemà, el 9 de novembre, Carme Forcadell, presidenta del Parlament, entra a presó acusada d’un delicte de rebel·lió, sedició i malversació. La presidenta pot sortir just l’endemà, després que l’ANC pagui la fiança de 150.000 euros. Forcadell pot sortir després d’haver assegurat davant del jutge que acata l’aplicació de l’article 155 i que la declaració d’independència és només en l’àmbit polític.
El 4 de desembre la campanya electoral es posa en marxa amb una de les situacions més atípiques de la democràcia catalana. Puigdemont és cap de llista de Junts per Catalunya, el rebatejat PDeCAt, des de Brussel·les, i Junqueras ho és per ERC des de la presó. La campanya es basa a reforçar el posicionament respecte la independència de Catalunya i la incògnita al voltant de la retirada de l’article 155 després de les eleccions.
En el seu transcurs, es produeix una de les conseqüències més inesperades de l’aplicació del 155: l’aturament del Pla de Fosses o l’ordre de judicial de traslladar les obres de Sixena. Unes peces artístiques que el museu de Lleida conservava i que es van traslladar a la seva localitat d’origen aragonesa.
El trasllat de les obres va comportar càrregues policials contra els manifestants, que no van aconseguir que es quedessin al museu de Lleida. Una de les principals crítiques és que el Monestir de Sixena només demana les peces de Lleida però no ho fa, per exemple, amb les del Prado.
