El 8 de març ja és una data assenyalada des de fa anys per reivindicar la igualtat entre homes i dones. Petites passes s’han començat a fer en aquest sentit, tot i que a vegades, semblin invisibles.
El sostre de vidre, l’accessibilitat als càrrecs de rellevància, la presència de la dona en alguns sectors laborals o fins i tot la conciliació familiar són alguns dels aspectes que hi ha sobre la taula, i que encara no tenen solució.
El sector primari segueix sent un dels econòmics on la presència dels homes és molt superior que la de les dones. Les dades del 2009 indiquen que de les més de 26.000 persones assalariades en explotacions, només poc més de 3.000 són dones.
La Sara Batalla forma part de l’organització Dones del Món Rural. Es dedica a la vinya, i amb la seva parella té un celler. Va estudiar enginyeria agrònoma i també és enòloga, i sempre ha treballat al camp.
En aquest àmbit les desigualtats no només les troben en les persones assalariades, a més també les podem trobar en els responsables o propietaris dels negocis.
La Teresa Rossell també reclama la figura de la dona a través de l’entitat Dones del Món Rural. És filla de pagesos, i tota la seva vida està lligada al camp. Actualment és la gerent d’un agroturisme, però també està vinculada amb la ramaderia.
És cert que les dades mostren que a poc a poc les dones es van incorporant en aquest món, però de moment representen menys del 12% de totes les persones que hi ha dedicades a aquest sector. Tant la Teresa com la Sara veuen aquests canvis, però estan segures que encara queda molta feina a fer.
Si parlem també d’un sector on la presència de la dona costa de veure és el marítim. La passió pel mar la comparteixen moltes persones, però a l’hora de treballar-hi les dones encara van obrint camí.
La Núria Obiols és Capitana Marítima i la Sílvia Lechuga patrona de remolcador. Les dues ja fa uns anys que treballen al Port de Tarragona, i coincideixen que les dones es van sumant a poc a poc.
Obiols es va iniciar d’inspectora l’any 2006, i va anar escalant fins a arribar a la seva actual responsabilitat. En canvi la Sílvia només fa dos anys que està a Tarragona, tot i que ha treballat en diferents punts, i els seus inicis van ser durant la primera crisi econòmica.
Un cop dins guanyar-se el respecte no els ha costat mai problemes, però sí que han tingut la sensació d’haver de demostrar sempre més.
El món marítim està molt jerarquitzat, això, permet que tothom sàpiga quin és el seu càrrec, i ningú ho posi en dubte.
Pioneres o no, segurament han servit de referent a algunes noies de forma directa o indirecta.
Però si parlem de sectors masculinitzats, no podem deixar de banda l’esport. Les noies ja de per si a l’hora de competir de forma professional, en la majoria d’esports, tenen menys oportunitats. I si ens centrem en el futbol, sembla que es van fent petites passes, però encara amb molta feina al davant.
La Marta Galego és àrbitre de futbol, aquesta anècdota va generar una gran repercussió. Abans d’arbitrar jugava a futbol, però per una amiga es va apuntar a un curs d’àrbitre. Actualment pot xiular partits a 2a catalana masculina, a la 2a divisió femenina, però també pot ser quart àrbitre a primera femenina.
Sempre hi ha persones que inicien una sèrie de passos que beneficia a la resta. El ritme és lent, i segurament hi ha moltes coses a millorar, però s’està avançant en termes laborals per arribar a la igualtat. Tot i això també hem de recordar que l’atur sempre afecta més a les dones que als homes i que la crisi social generada per la COVID-19 no ha beneficiat en cap cas a les dones.
