El meu interès per Nick Cave ha esdevingut, amb els anys, una mena d’idolatria. Des de fa més de quaranta anys col·lecciona grans temes, discos que són veritables tractats musicals, que van des de la ràbia post-punk dels 80, amb predomini electritzant de les guitarres, fins a la creació de complexes atmosferes que caracteritzen els seus últims treballs.
Més que un rocker, és un artista complert que deixa la seva empremta en diferents disciplines, com la literatura o el cine i composa cançons amb una perspectiva cosmogònica, que va des dels interessos més personals, com el dolor, l’amor, la responsabilitat, als més amplis, com la naturalesa i la transcendència. La seves addicions, i les continues lluites per resoldre-les, conviuen amb una vesant religiosa molt personal, gairebé mística.
Entre els centenars de grans cançons de Nick Cave & The Bad Seeds, potser sigui The Mercy Seat la que contingui més elements per reconèixer la música i la personalitat de Nick Cave. Publicada
l’any 1988, al disc “Tender Pray”, la versió que escoltareu és la gravada en directe a Copenhage l’any 2018. Això ens donarà la possibilitat de fer-nos una mica la idea, només una mica, de l’extraordinària força i qualitat que Nick Cave i les “males llavors” ofereixen en els seus directes que, sens dubte, es converteixen en una experiència musical que admet poques comparacions.
El Cover que proposem és d’un dels més grans cantants de Country, Johnny Cash. Una versió lliure d’artificiositats, amb una instrumentació molt bàsica, i que s’aguanta excel·lentment per la seva meravellosa veu greu amb l’acompanyament de guitarra.
En aquest programa, el nostre convidat, Jordi Martí Font, professor, escriptor, filòleg, especialitzat en l’estudi de l’anarquisme català, enllaça les propostes presentades amb la cançó “La silla eléctrica” del grup pamplonès Barricada, cosa que ens dona ocasió de parlar del rock radical basc.
Acabem, com a cançó de regal -bonus track- amb una peça a diverses veus, la del propi Nick Cave, Kylie Minogue i Shan MacGowan, entre d’altres, en què versionen una cançó de Bob Dylan “Death Is Not the End” i que ens ajuda a tenir un final una mica amable en un programa carregat de passió.
