La Velvet Underground neix de la unió de dos genis, el poeta i guitarrista Lou Reed i John Cale, músic aterrat a New York des de Gales, format en música clàssica i molt atent a les avantguardes i a tot el que té a veure amb les distorsions, el soroll, altrament dit. Entra en contacte amb el grup Fluxus i amb John Cage específicament.
En contraposició clara al moviment hippy, a finals dels anys seixanta, la Velvet participa d’una proposta artística i musical, amb coincidències en temps i espai amb altres projectes que orbiten alentorn de la Factoria d’Andy Warhol, que superen àmpliament el discurs de pau, amor i psicodèlia que havia quedat superat per les limitacions i contradiccions del seu relat naïf.
La Velvet introdueix al Rock aquella part real i ocultada de la societat. Les drogues, especialment la heroïna, els comportaments sexuals no normalitzats: travestisme, prostitució, sadomasoquisme… protagonitzen les seves cançons, sense crítica, dignificant, d’alguna manera, els seus protagonistes.
El mateix nom de la banda, Velvet Underground, prové d’un llibre que van trobar casualment sobre pràctiques sadomasoquistes. Per això, crec que Venus In Furs és una magnífica cançó que caracteritza les primeres passes de la Velvet Underground, en aquest disc amb Nico, la imposició del seu productor, Andy Warhol, que va dissenyar una de les portades més icòniques de la història del rock, la del plàtan solitari sobre fons blanc.
Aquest disc va ser un fracàs comercial perquè era molt avançat al seu moment, massa radical en les lletres i la música perquè les cadenes de ràdio, que dominaven el mercat i marcaven les tendències a l’època, el poguessin digerir. En canvi al llegat d’aquest disc i els posteriors de la Velvet, especialment el segon White Light/White Heat, van deixar un pòsit impressionant al llarg de moltes dècades.
Venus In Furs té una música angoixant, marcada per la viola distorsionada de John Cale i la bateria obsessiva de Moe Tucker, que no la toca de manera convencional sinó amb un timbal i una pandereta. Basada en una obra del segle XIX del noble austríac Leopold von Sacher-Masoch, que va ser qui va inspirar la paraula masoquisme.
En aquest episodi ens acompanya Marc Chornet, escenògraf i director teatral és professor i activista cultural, responsable d’excelsos muntatges shakesperians i alhora vinculat a la recuperació de la cultura popular amb els balls parlats de Sebastiana del Castillo.
Marc Chornet ens portarà The Time Warp, un tema del musical The Rocky Horror Picture Show, una comèdia musical amb una estètica molt Glam que ens facilita parlar de la tendència dels anys setanta de escenificar a través de musicals i òperes rock. D’aquesta època daten obres com Hair, Jesus Christ Superestar i, la més transgressora, Oh! Calcuta!
Acabem el pocdcast amb un regal preciós, un dels temes més recordats d’Alce Cooper, Poison.
