Janis Joplin, als últims anys de la dècada dels seixanta, es va convertir en la primera dona gran estrella del rock. Una enorme cantant que bevia de les fonts de la música negra i que tenia una veu i una capacitat interpretativa inigualable. Tanmateix, una dona molt fràgil emocionalment, castigada pel bullying reiterat en la població texana de Port Arthur, industrial i conservadora, on va néixer. El seu pecat era ser diferent a les altres estudiants, estimar l’art i la música i no odiar els negres.
La cançó que dona peu a aquest episodi és ‘Move Over’, on tracta un tema recurrent en la seva discografia, les dificultats de tenir relacions personals satisfactòries. La inseguretat i el vertigen davant l’èxit fulgurant la van conduir a la dependència de l’alcohol i les drogues malgrat els reiterats intents de desfer-se’n.
La versió que oferim és la de Nina Hagen, cantant originària del Berlín Est, que va fusionar el post punk, amb la incorporació de sintetitzadors, afinacions operístiques, gràcies a la seva potent veu de soprano, i la tradició del cabaret alemany; aquella forma d’expressió menyspreada pel nazisme, com va fer amb totes les arts “degenerades”.
La convidada d’aquest capítol és Béatrice Bizot, nascuda a Milà però amb orígens familiars a França i catalana d’adopció, escultora, que a més de tenir una obra notable exhibida en espais públics, ha participat en exposicions a diferents ciutats europees i americanes.
La cançó que ens porta la convidada té a veure en l’adscripció de Janis Joplin al maleït club dels 27, aquells grans intèrprets de la música popular que van morir a una edat tan prematura. En ordre successiu després de Brian Jones, Jimmy Hendrix i Janis Joplin, Jim Morrison va completar un quartet que en dos anys justos de diferència ens va deixar, ofegats pels excessos i l’autodestrucció. També té a veure amb l’interès literari que va guiar a molts dels músics d’aquella genial generació, en aquest cas The Doors, el grup liderat per Jim Morrison, que en el seu magnífic disc de presentació hi va incloure un tema escrit per Kurt Weill i Bertolt Brecht l’any 1927, de nom Alabama Song.
Tanquem el capítol d’avui amb l’homenatge més dolç que se li hagi fet mai a la tan sovint desconsiderada Janis Joplin. Chelsea Hotel #2 és el record d’una trobada plaent entre Leonard Cohen i l’Hotel Chelsea, punt neuràlgic de la cultura pop a la ciutat de New York.
