Si busquem a l’arbre genealògic del rock dur, al cap de munt hi trobaríem, indiscutiblement, Deep Purple. Una paternitat, compartida, que donà peu a una família amplíssima, amb un gran nombre d’especifitats i subgèneres. Una de les seves cançons més conegudes, amb un rif de guitarra que ha esdevingut mític, és Smoke On The Water. Una cançó explicada com una crònica d’un fet real, quan al festival de Montreaux, a la vora del llac Leman, durant una actuació de Frank Zappa and The Mothers Of Invention, un fan va llençar una bengala que es va incrustar al sostre i va cremar tot l’edifici del Casino de Montreaux.
D’aquesta cançó se n’han fet moltes versions i la que he triat és l’única que he trobat en què el característic rif d’arrencada és substituït per la dolçor de la veu, en una versió jazzística de The Cooltrane Quartet, un nom que no es pot confondre amb l’acreditadíssim The Coltrane Quartet.
La nostra convidada d’avui és la jove cantant lírica, soprano per ser més precisos, Carolina Fajardo, reconeguda amb diversos premis de cant i amb una carrera professional ascendent. Per a mi, va ser sorprenent el seu amor i profund coneixement del Hard Rock i el Heavy Metal, forjat, com ens explica, durant les seves vacances adolescents al poble dels seus avis a Aragó. El Heavy va ser la música de la seva joventut més tendra i en parla amb molt de respecte, sobretot del virtuosisme de molts músics i de manera especial d’alguns cantants.
La cançó que ens porta la Carolina és Heaven and Hell, cantada per Ronnie James Dio, amb Black Sabbath. Dio va substituir en aquest grup a l’històric líder Ozzy Osborne quan estava immers en una espiral decadent d’excessos, fins a extrems poc freqüents. Des d’un punt de vista vocal, el canvi va suposar la reavitalització de Black Sabbath mercès a la capacitat de Dio amb una veu prodigiosa i treballada amb la disciplina pròpia d’un cantant líric.
Com a regal per concloure l’episodi, hem volgut fer un petit homenatge a aquell jovent aragonès que possiblement tinguessis entre les seves referències al millor cantant de rock que ha donat la regió, Enrique Bunbury, en una versió del tema “Sí”, una cançó que em sembla una meravella, composada per qui al meu entendre és el músic més genial i maleït de la seva generació, Adrià Puntí.
