Realment ser del Nàstic és difícil. Sé que és una afirmació tribunera, fàcil, sense massa criteri ni argumentació, però és que ens ho posen tot molt complicat. Si no és un all, és una ceba.
Si no és una errada nostra, és una errada arbitral. Si no falla un central, falla un lateral, si no és una vermella no ensenyada o una auto expulsió. Hi ha moments amb un punt de desesperació. Així és molt difícil. Que jo no demano guanyar-ho tot i fer-ho tot perfecte, però trobar una línia regular durant un temps…
Quan sembla que ho tens tot o gairebé tot, passen coses que t’ho prenen. La veritat és que volem creure, tenim ganes, però sempre passa alguna cosa. Davant l’Hércules vam tenir la sensació que seria el dia bo perquè l’inici de partit ens generava sensacions viscudes molt poquetes vegades (per no dir cap fins al moment) amb un dels millors Nàstic de la temporada. Però poc a poc es va anar espatllant. Perquè la paraula és espatllar. Tu ho pots fer malament o espatllar-ho. Són coses diferents. I ho vam espatllar. Massa condicionants. I el nivell de frustració va augmentant, tot i aquesta bonica sensació que, per moments, les coses van millor.
Ja des de fa unes setmanes el final de l’entrada al programa on descarrego la frustració la intento compensar amb la mirada a la classificació, perquè com va dir aquell: no estamos tan mal. No oblidem això que és molt important: a un punt de la promoció. Jo, amb això compenso. No em vull imaginar com deuen estar aquells que afirmen que el Nàstic ha de ser primer… Estem a 8 o 11 punts.
Amb Luis César 14 de 30 punts, amb Cristóbal Parralo 5 de 12. I així, anem tirant…
AQUESTA ÉS L’ENTRADETA QUE SIGNA CARLES CORTÉS PER AL ‘COM HO VEUS’ D’AQUESTA SETMANA
