Director de casa meva. Director per a tota una generació. Ni en el més ambiciós dels meus somnis m’hauria imaginat que gairebé 24 anys d’edat, m’encarregaria de dirigir un mitjà de comunicació. M’ho prenc amb el què és. Un repte. Però amb la tranquil·litat que al meu costat, compto amb un equip amb talent, ganes, i que lluita dia a dia per ser millor professionals. Tot i que, per sobre de tot, són encara millors persones.
Ràdio Ciutat de Tarragona va néixer fa més de vuit anys, amb professionals de la comunicació que l’han portat fins a ser una referència com ho és a dia d’avui. El Quim Espinosa, el Carles Cortés i l’Albert Cots es llençaven a l’aventura en visualitzar una cosa que encara no existia però que, anys després s’ha tornat una realitat. Per ser pioners en parir una ràdio exclusivament per internet. Alguna cosa estava canviant i el món de la comunicació no era exempt d’aquest assumpte. Avui, ja és una realitat.
Anys més tard, el projecte creixia i anava fent-se més gran fins ser el que és avui dia. Una referència amb un equip humà i professional preparat per tot i per oferir el millor que té a tothom. En l’àmbit personal, vaig tenir uns grans mentors. Acompanyat de la mà de la Marina Pérez, la Sílvia Petit, l’Adrià Recasens, l’Arnau Curto, el Jesús Sarmiento o la Jordina Salvat, varen fer de mi, el professional que soc avui. Ells són, especialment, els responsables que van ajudar-me a iniciar el meu camí. Tenia 19 anys, cursava tercer de carrera i començava unes pràctiques extra curriculars amb tot el vertigen que això suposa. Però va ser massa fàcil. Al costat, tenia professionals immillorables que m’ajudaven a créixer dia a dia.
La Marina dirigint-me i inspirant-me. Ella va ser qui cada dia m’ensenyava i em dirigia correctament per conèixer el dia a dia de la ciutat i poder tractar qualsevol tema d’actualitat amb completa confiança. Sabia que cometria errors, per després rectificar-los. Per caure i tornar-me a aixecar. D’això va aquesta professió, de créixer a través dels errors. La Silvia, apostant per mi. En fer la primera transmissió de bàsquet de la meva vida i que, al final, em va portar en l’experiència més emocionant de la meva vida: Algeciras. El play-off que disputava el CBT al 2019. Mai oblidaré com algú de la trajectòria de la Sílvia Petit, pogués creure en un becari i que va seguint fent-ho per arribar a narrar partits del Nàstic. L’Adrià Recasens, per què ell va ajudar-me a adaptar-me i a necessitar-lo pel que fes falta.
Quan un comença a caminar, no s’espera que l’estenguin la mà d’aquesta manera. L’Arnau, per ensenyar-me un món de coses tècniques, logístiques, periodístiques que no te l’acabes. Ensenyant-me a fer els informatius amb la Silvia i a portar la batuta tècnica amb els meus pros i contres. El Jesús, per què l’escoltava i l’admirava, però sobretot per què em va estendre la mà humanitzant-lo i fer-me sentir com un company més de redacció en qui confiar.
La ràdio m’ha ensenyat un camí d’aprenentatge constant per totes les fases: des de redactor a tècnic passant per apagar focs i ajudant a Barcelona a fer un informatiu, cobrir tirotejos, fer 14 hores sense aturador fent un directe sobre els aldarulls en la sentència del procés. Una marató de directes a la ràdio, de viatges cap a pistes i camps de futbol que em deixaran tants records… I sobretot per gent que no només son companys, sinó que estimo dins la ràdio.
Un equip que desborda talent per tot arreu, en qui tinc plena confiança i que m’ajudaran en aquest nou camí que començo. La Laura Rovira, pel seu somriure etern i contagiar les ganes de fer nous projectes i ser la primera en comprar les meves cabòries i remar pel que calgui. Sigui a l’hora que sigui, i sigui al moment que sigui, per sempre ser-hi. Per l’Àlvaro Rodríguez pe la seva col·laboració i complicitat per treballar colze a colze i fer possible que tot tiri endavant.
Per la seva companyonia i no tenir mai cap no per resposta. Disposat a fer mans i mànigues per seguir creixent. Al David Prats, per endinsar-me al món de Valls i sempre estar a disposició del què necessités. Fa un any m’implicava en el projecte de Ràdio Ciutat de Valls i ell sempre ha dipositat plena confiança en mi i de convertir-se en un col·laborador, a ser un amic. Al Miquel Llaberia, que vaig intentar ensenyar tot el que he après aquí, i que entén i aprèn que quan tots hem de córrer, ell és el primer que s’ofereix.
Ara arriba el repte més gran de la meva vida. Tinc moltes ganes i amb la certesa que m’equivocaré, aprendré i que em tornaré a aixecar. És la forma en què entenc la vida i que varen ensenyar-me els meus pares. Papa, allà on siguis, espero que estiguis orgullós de mi. I mare, per ser al meu costat tot i la distància que ens separa. Sempre estarem units i sentir l’escalf i el suport necessari per superar qualsevol dificultat. Comença un camí que no faig sol, sinó que ho faig amb un equip incommensurable. M’agradaria ser el reflex dels joves que s’inicien a la professió.
El periodisme es troba més viu que mai, i que ho és dels joves i per als joves. Que el meu nomenament serveixi, per aquelles persones que es plantejen rendir-se, que no ho deixin de fer.
La meva, és una simple història que va començar marxant de casa amb 17 anys cap a Tarragona buscant un somni. Avui, sis anys després, continua la història amb un càrrec que comporta responsabilitat, il·lusió i ganes. Que serveixi per ser el director de tots, però per a se el director per lluitar per tota una generació.
