Si rasquem en els orígens de la petroquímica a Tarragona, ens trobarem de ple amb la corrupció franquista que va permetre a les químiques trinxar el nostre territori. Des de llavors, el complex petroquímic ha passat a ser quelcom inherent a casa nostra. Els costos i els perills que aquesta comporta per al territori s’han minimitzat tant pels llocs de treball que se’n deriven com per la seva gran tasca propagandística, que va des del finançament d’activitats lúdiques i socials en forma de tota mena de convenis, fins als publireportatges que han sovintejat als principals mitjans de comunicació locals des de bon inici.
El resultat és que no només hem normalitzat les fumerades, les olors, la contaminació lumínica o les cada cop més freqüents al·lèrgies o malalties respiratòries de la canalla, sinó que fins i tot hem acceptat que de tant en tant ens assabentem, de forma més o menys fortuïta, que s’ha produït alguna fuita. Aquesta perversa banalització no hauria estat possible sense el paper imprescindible que han desenvolupat les Autoritats durant anys, assegurant que es desenvolupava un control exhaustiu que mai no ha existit, i fiançant el silenci que envolta el risc químic.
En general, durant tot aquest temps, sembla que s’hagi acceptat aquesta opacitat que ens estalvia una realitat que majoritàriament es considera impossible de canviar… fins que la realitat cau amb tot el seu pes o s’eleva en forma d’explosió que tenyeix tot el cel de taronja generant pànic enmig de la desinformació i la desconfiança absoluta vers les empreses i les institucions. En aquests fatídics moments tota la mentida queda al descobert. Els protocols d’emergència no funcionen, la seguretat a les químiques deixa molt a desitjar i, a més, per molt que hi hagi testimonis d’afectacions respiratòries, se’ns assegura que no hi ha perill per a la població.
Milers de persones vam sortir al carrer l’endemà de l’explosió, però n’hauríem d’haver estat desenes de milers, i les mobilitzacions haurien de ser permanents. És important millorar la gestió en cas d’emergència química i hi ha molta feina pendent, però encara és més important evitar que es produeixin aquestes emergències. Per això és imprescindible endurir les legislacions en matèria mediambiental i de seguretat, així com incrementar els controls per part de l’administració pel que fa al compliment de la normativa i a les condicions laborals en aquestes empreses.
Per últim, cal una diagnosi exhaustiva sobre els riscos i l’impacte de les indústries del complex petroquímic sobre la nostra salut i el medi ambient. Potser llavors, veurem la necessitat d’obrir un debat al voltant de si volem seguir mantenint el complex industrial més gran del sud d’Europa a
casa nostra, fins que aquestes empreses prefereixin marxar a altres indrets on actuar encara amb major laxitud, o si pel contrari, volem engegar ja mateix un debat que ens permeti avançar cap a una transició vers un model econòmic respectuós amb les nostres vides i el territori.
Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)
