Catorze jornades sense perdre. 36 punts de 42 possibles. Una segona volta immaculada que es va truncar amb una dura derrota contra el rival a batre, el Recreativo de Huelva. Després de tants partits sense perdre, es temia que l’equip abaixés els braços. Per sort, l’objectiu es va acabar complint.
Un dels moments icònics de la temporada 2005/2006 va ser el desplaçament massiu de la marea grana a Lleida. 6.000 seguidors del Nàstic de Tarragona van ocupar mig Camp d’Esports de Lleida en un partit complicat, però que es va resoldre amb una victòria històrica per 1-2, amb gols de Llera i David Cuéllar.
El Nàstic de Tarragona va estar catorze jornades sense perdre durant la segona volta de la temporada 2005/2006. Va aconseguir sumar 36 punts de 42 possibles. Uns registres excepcionals que van portar al conjunt de Luis César a la zona d’ascens directe a Primera Divisió.
La segona volta de la temporada 2005/2006 serà recordada a Tarragona per dues grans coses: el Nàstic es va convertir en un visitant temible, però és que a més a més, va estar catorze partits sense conèixer la derrota. Una ratxa històrica que va fer entrar el conjunt grana en els registres de les millors segones voltes de la història de la categoria de plata.
El factor “Nou Estadi” sempre ha estat cabdal. Si el camp està ple de seguidors, és difícil que el rival tregui res de bo a Tarragona. Si l’entrada és fluixa, pot afectar el propi Nàstic. L’afició va ser un factor importantíssim per l’ascens a Primera. No només en els desplaçaments, sinó també a casa, on cada setmana s’omplien més i més les graderies del Nou Estadi.
Una rara avis del futbol. Un central sobre i seriós, al qual una lesió li va frustrar tancar una gran temporada al Nàstic de Tarragona. Ell assegura que va gaudir igual de l’ascens. Perquè així era ell. Un jugador de club, un jugador de pinya. Sovint excessivament humil.
Jove, verd, però amb un talent enorme i unes ganes de créixer insaciable. Així era Manuel Ruz quan va arribar al Gimnàstic de Tarragona. Malgrat la seva inexperiència, ho va jugar pràcticament tot.
La tasca d’un director esportiu no és senzilla. Si tot va bé, ningú et recorda, però si les coses van mal dades, les crítiques se centren en ell. Per sort per tots els nastiquers, José Sicart tenia clar què feia quan va configurar la plantilla de la temporada de l’ascens.
