El futbol ha estat massa cruel amb el Nàstic

equip nasticLa promoció d’ascens del Nàstic no ha fet justícia a la temporada. No dic d’arrencada que l’equip de Vicente Moreno es mereixia l’ascens en aquestes eliminatòries més que l’Osasuna, el Girona o el Córdoba, però senzillament el que hem vist damunt el terreny de joc tant al Sadar com al Nou Estadi no és el que hem vist durant la temporada.

A l’anada, el Nàstic no va ser tan inferior a Osasuna com per perdre 3 a 1, però va cometre algunes errades defensives que el van con- demnar. Errades que en algunes fases de la temporada s’havien detectat, però que ja feia molts mesos que semblaven oblidades. I ves per on que van reaparèixer en el pitjor moment perquè cedir en una partit de promoció és perdre moltes opcions. Tot i això, el Nàstic va tenir la capacitat de marcar un gol gràcies a Jean Luc que donava molta vida i l’esperança a una afició que creia en la remuntada.
Hi ha una generació de seguidors del Nàstic que no hem vist una remuntada històrica en un partit decisiu. Hem vist remuntar a l’equip partits de lliga, però mai un d’aquells partits que queda a l’imaginari col·lectiu. Semblava que la tornada contra Osasuna al Nou Estadi seria aquell dia inoblidable que s’afegiria als ja mítics dies dels ascensos. I més quan al minut 7 de partit Naranjo feia l’1 a 0. Quedaven 83 minuts per marcar un gol. L’escenari desitjat. Però res més lluny de la realitat.
El Nàstic no va saber gestionar la victòria. Quan semblava que l’equip entraria en un procés de calma i paciència, va ser tot el contrari. Va caure en l’estrès, l’ansietat i la tensió. I l’equip navarrès ho va aprofitar. I ho va fer novament aprofitant errades defensives inusuals en un Nàstic que ha tingut en el bagatge defensiu un dels seus aliats per acabar la lliga en tercer lloc. Una posició, per cert, que uns anys enrere donava l’ascens directe.
La sensació final i global de l’eliminatòria és que el futbol va ser massa cruel amb el Nàstic. Potser havia de passar Osasuna pels mèrits fets pels uns i altres, però el 6-3 final (3-1 i 2-3) sembla massa càstig. Una temporada excel·lent en el retorn a la Segona Divisió A no pot quedar, ni tan sols tacada, per aquests dos partits. Serà un bon aprenentatge de cara al futur.
Temporada de regularitat
Si a principis de temporada, s’hagués fet una enquesta entre els socis i seguidors del Nàstic sobre quin havia de ser l’objectiu i què creien que passaria, tinc la sensació que les respostes haurien estat clares: permanència i patirem però ens salvarem. Després d’uns anys recordant la duresa de la Segona B, el retorn a Segona A havia de servir per consolidar el club esportivament i econòmicament, però s’han superat totes les expectatives.
Un bon bloc de jugadors de les temporades anteriors, reforços amb experiència a la categoria i l’arribada estel·lar d’Achille Emana han configurat un bloc que ha donat moltíssimes alegries des de la primera jornada. Perquè si una cosa ha tingut el Nàstic 2015- 2016 és regularitat. Des de les primeres jornades ha flirtejat amb la zona alta de la classificació, algunes vegades en ascens directe i la majoria en promoció d’ascens. Poca broma: només set derrotes en 42 jornades. Una ratxa de 12 jornades sense perdre. A la segona volta de la lliga només una derrota. Victòries per la història a la Romareda o Almería.
Aquest Nàstic és el segon millor de la història del club a la Segona Divisió, només superat per aquell que va aconseguir l’ascens a Primera la temporada 2005-2006. Segurament són uns bons fonaments perquè tot plegats tornem a somiar la pròxima temporada.
PUBLICITAT