No sé dir exactament en quin moment vaig decidir que volia fer ràdio, imagino que alguna cosa té a veure que m’hagi criat pràcticament amb la seva companyia. La meva mare es va encarregar des que vaig néixer d’ensenyar-me la seva màgia. És per això que vaig decidir estudiar periodisme i especialitzar-me fent un màster en ràdio i televisió esportiva. Vaig ser afortunada i vaig tenir la sort de fer pràctiques a esports de la Cadena Cope a Madrid amb grans professionals del món radiofònic, i això encara em va deixar més clar el que m’agradava i volia fer. La ràdio és un mitjà increïble, ja sigui per la seva companyia, immediatesa, o proximitat.
Si miro enrere recordo un diumenge que vam anar al Nou Estadi a principi d’aquesta temporada amb la meva família, recordo des de la meva cadira veure al Marc Pérez fent de peu de camp de Ràdio Ciutat de Tarragona, i recordo mirar a la meva mare i dir-li “M’agradaria ser ell”. Ella va riure i em va contestar: “Algun dia, Paula”.
No em pregunteu com va passar, però poc temps després em va trucar el director de la ràdio, el Quim, i em va dir que si em podia reunir amb ell, que tenia una cosa a proposar-me. De seguida li vaig dir que si i vaig escoltar el que em volia dir. Quan vaig entrar al despatx el primer que em va dir va ser: “A vegades s’alineen els planetes perquè succeeixin coses, i avui s’han alineat per tu. Hi ha una vacant per ser part de l’equip de la ràdio que retransmet el Nàstic, he pensat que t’agradaria ocupar-la”. No vaig haver de respondre perquè ell ja va veure la meva cara.
En aquell moment jo estava treballant en un mitjà digital, i m’ho combinava per poder fer el Nàstic els caps de setmana, fins que es van deure alinear un altre cop els planetes i em va tornar a trucar al Quim. Quedava buida una vacant a la redacció a temps complet i havia pensat en mi. “Però tu creus que jo sóc capaç de dirigir un programa?” li vaig dir. I ell em va contestar que no en tenia cap dubte i va afegir: “M’és completament igual si no ho fas perfecte des del primer dia, si t’equivoques i ho has de tornar a repetir, i tampoc pretenc que et quedis tota la vida aquí a la ràdio si no vols. El que vull és que creixis com a periodista, que t’equivoquis i tiris endavant, que aprenguis, que cometis tots els errors possibles i quan et sentis preparada, si vols, intentis arribar més lluny”.
Això és el que m’ha donat i m’està donant Ràdio Ciutat de Tarragona, l’oportunitat de créixer. Sabia de sobres què treballar en una ràdio requereix moltes hores, sacrificis i exigència, però també et dóna una llibertat creativa i un aprenentatge que no s’aprèn a cap altre lloc. És per això que n’estaré eternament agraïda.
