La meva passió per la ràdio es remunta des que tinc ús de raó pràcticament. Amb només sis anys, em posava a narrar els partits de futbol que jugava a la Playstation amb el meu germà. Els dos erem nens petits que gaudien passant-se hores i hores jugant. A mi, em fascinava explicar què estava passant. La ràdio sempre ha estat amb mi. El meu somni era fer transmissions de partits de futbol.
Jo sóc de Roses, un poble de l’Empordà. El meu objectiu era anar a estudiar a la UAB a cursar la carrera de periodisme, però finalment, la mitjana no em va arribar per entrar-hi. Ningú em va explicar que hi havien altres sortides. Llavors, en aquell moment, quan em van donar la notícia que no tenia la nota suficient, em vaig esfondrar. Jo era a la feina, a un chiringuito de platja del meu poble per guanyar-me la vida tot un any fora de casa, el que seria el meu primer any d’universitat. Vaig començar a plorar de la ràbia i la tristor, perquè sentia que no havia aconseguit el que volia, que no podria cursar la carrera de periodisme. A Girona no es cursava el grau, i cap de les universitats de Barcelona les oferia. Ningú em va explicar que hi havia una altre possiblitat. Però, de sobte, una llum es va obrir: la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona. Vaig deixar-ho tot. Amics, pares, el meu entorn, on havia crescur sempre, la meva zona de confort… havia de marxar lluny per complir un somni, i n’era conscient que havia de deixar tot enrere per poder assolir algun dia, la oportunitat d’arribar aquell somni.
Aquell somni, va arribar fa tot just un any i mig. Jo a tercer de carrera, estava molt satisfet de com estava sent la meva experiència a Tarragona. De sobte, al obrir el correu de la universitat, m’arriba una oferta de pràctiques extra curriculars a Ràdio Ciutat de Tarragona, la ràdio que es convertiria en el que sóc avui. Al tren de camí, em truca la Marina Pérez. Em diu que volen fer-me una prova per poder-me agafar a la ràdio. Accepto i li dono les gràcies per la trucada.
Arribo a la ràdio i em trobo amb un company de classe, ell també fa la prova. Jo nerviós i inquiet, em fan un test sobre l’actualitat de Tarragona que contesto com puc i faig una prova amb el micro més nerviós que un flam. Aleshores, parlo amb el nostre director, el Quim Espinosa, i només veure’m entrar per la porta em diu: “Rosinc, eh?”. Jo pensava que havia dit malament el meu cognom, al que li responc: “Rosique, Rosique.” Ell es va posar a riure i em diu: “no que ets de Roses, ets rosinc, no?”. Mai oblidaré aquella primera conversa. Surto de xerrar una bona estona i poc temps després, em truca el Quim per dir-me: “Èric , comences dilluns, t’hem escollit a tu.” Sonarà a tòpic, però vaig ser el noi més feliç del món.
Son tantes històries a Ràdio Ciutat de Tarragona en un sol any i escacs, i el que queda… Una ràdio que m’ha ensenyat l’actualitat de tota la ciutat de Tarragona, a conèixer el món local, a conèixer gent increïble de proximitat de tot el territori. Sens dubte, aprenent de la millor mentora que podia tenir, la Marina Pérez. Gràcies a ella per acompanyar-me sempre, a corregir-me, a guiar-me a la bona locució, a dirigir, a ser rigorós, ella sempre va creure en mi. Vaig tenir l’oportunitat de formar part al Carrer Major de l’estiu passat gràcies a aprendre de companys com l’Arnau Curto, l’Adrià Tella o l’Adrià Recasens, que sempre em van estendre la mà pel que necessitava i aprendre d’ells, de tres grans mites de la comunicació. Va ser tot un estiu inoblidable, i ara m trobo dirigint el programa de “La Plaça” amb la meva gran companya, la Paula Jansà a qui sens dubte li tinc una estima enorme, per mi és tot un plaer compartir les històries del Baix Camp amb ella.
El millor record que guardo és sens dubte, les transmissions de l’any passat del Club Bàsquet Tarragona. Fer els primers playoff a Lleida amb l’ajuda de la Sílvia Petit, que sempre va creure en mi i donant-me consells, va ser una experiència inoblidable. Les anècdotes que van sorgir en aquell viatge de bus amb l’equip del CBT. Petant la xerrada amb la Sílvia, rient amb la Marina que des del primer dia que vaig dir “si” a aquella aventura em va ajudar a poder fer la transmi estant al meu costat… no podria estar més agraït.
I finalment, Algeciras. El millor viatge de la meva vida. Una experiència que per poc, va estar a punt d’esfurmar-se per un examen de la universitat. Estava en una conjectura: o anava a recuperació i marxava a Andalusia, o em quedava a fer l’examen i deixava passar el tren. Gràcies al Quim, a la Jordina Salvat, al Jesús Sarmiento, al Marc Pérez, la Marina Pérez i la Silvia, vaig llençar-me al aigua per marxar a Algeciras. Una decisió explèndida. No podia deixar escapar aquella oportunitat. Van ser quatre dies de nervis, de barallar-me en el ple directe, de cridar, de gaudir, de fer el que a mi m’apassionava. Ràdio Ciutat de Tarragona va fer que complís un somni fet realitat, i a formar-me en la persona que sóc avui.
Uns companys meravellosos i persones que no considero com a companys de feina, sinó com una família conjunta. Ràdio Ciutat de Tarragona és molt més que una ràdio.
