Destí, atzar o Jocs Mediterranis; però gràcies

Destí, atzar, circumstàncies, fortuna… no sé ben bé com explicar l’origen del meu vincle amb Ràdio Ciutat de Tarragona. Sincerament, sóc absolutament escèptic a l’hora de creure en raons d’aquest tipus per donar resposta a perquè passen les coses, però en aquest cas crec que no hi ha més opcions.

Els Jocs Mediterranis, aquells que van portar tanta i tanta polèmica abans, durant i després de la seva celebració, doncs per mi sempre seran especials. Amb divuit anys i dies abans de començar la selectivitat, des de l’Espluga FM Ràdio (emissora on em trobava simplement col·laborant) se m’ofereix l’opció d’anar a cobrir els Jocs com a suport en algun mitjà lligat a la Xarxa de Comunicació Local. Ni ho dubto; malgrat no tenir cap mena d’experiència, accepto.

Setmanes més tard arribava a un pis de la Rambla Nova i arrencava l’aventura. No sabia on anava, què hauria de fer ni com seria. Ràpidament, després de conèixer al Quim Espinosa en persona i viure la primera reunió, em vaig adonar que, malgrat fer-ho com a suport, havia saltat a la realitat laboral del periodisme, d’allò que volia començar a estudiar mesos després. Al voltant, un líder i un equip de gent jove (evidentment no tant com un servidor) disposat a menjar-s’ho tot per tirar endavant un projecte, com a mínim, ambiciós. Jo, sense saber pràcticament res de tot el que podia ser útil per l’equip en aquells moments i durant les respectives setmanes, vaig arribar a una clara conclusió: toca treballar, aprendre moltíssim i, compte, també gaudir-ho.

equip ràdio ciutat de tarragona rctgn la xarxa jocs mediterranis

Així, recolzat des del primer moment pel mateix Quim i amb l’ajuda imprescindible de totes i cadascuna de les persones que formaven aquell meravellós equip vaig viure una experiència apassionant. A la vegada, vaig créixer, vaig començar a créixer. Professionalment, sí, però també personalment. Unes setmanes després dels Jocs, pensant que potser hauria acabat, rebo una trucada del Quim per donar-me, de nou, una gran oportunitat i seguir vinculat a la ràdio.

Així, són ja pràcticament dos anys a Ràdio Ciutat de Tarragona. Passant per fases ben diverses, he viscut una etapa de creixement, errades i aprenentatge. Una etapa que continua, i ho fa ara permetent-me fer allò que realment em torna boig. Tot, sense deixar de gaudir i envoltat d’un equip immillorable, companys (els que hi són i els que hi han estat) que et fan estimar sense remei aquesta professió i, sobretot, aquest mitjà. 

Així que destí, atzar, circumstàncies, fortuna o Jocs Mediterranis, no sé ben bé què va ser, però gràcies. I que sigui per molts anys més.

PUBLICITAT