Sis anys d’aprendre, pifiar-la i aprendre millor

Es fa difícil expressar en poques paraules el que significa per mi la ràdio, i en concret Ràdio Ciutat de Tarragona. Amb tota la bona fe del món el Quim m’ha demanat que faci un text curt. “No demasiado largo”. Em sap greu. Acostumo a ser anàrquic en moltes coses. A la feina, en la meva vida, en les coses que m’apassionen i també a l’hora d’escriure articles.

També és complicat trobar exactament el meu primer contacte amb la ràdio, perquè sempre ha estat present. Els meus primers records tenen a veure amb dos ‘jingles’ antics. Una persona cantant “Tarragona Ràdio” de forma exageradament melòdica i melancòlica i un “Catalunya Ràdio” marcant les síl·labes. Ironies d’aquest món per un tarragoní nastiquer de tota la vida com és servidor de tots vostès, el meu primer contacte físic amb la ràdio va ser al parc de Nadal de Reus, amb un escut del Reus Deportiu de fons i un “Drogues” a la paret.

De petit volia ser bomber i d’adolescent biòleg, però la manca d’exercici i les matemàtiques m’ho van impedir. Si vaig decantar-me pel periodisme, era perquè la ràdio sempre havia estat allí. Per coses de la vida i de rebot després de les pràctiques curriculars em vaig trobar treballant en una empresa de comunicació anomenada Quimeras, que casualment portava una ràdio que estava començant a créixer.

Es veu que com a director de projectes no era el més apte per allò de l’anarquia, així que algú va decidir posar-me un micròfon al davant. I ho agraeixo molt. Entre altres coses perquè aquella emissora començava del no-res, plena d’il·lusió, ganes d’explorar noves formes de fer ràdio i era també una forma d’aprendre coses noves. I tot el que sigui aprendre, “all in”.

Dels sis anys de vida de la ràdio, he estat present en gairebé cinc. Com a oient i com a treballador. He experimentat moments històrics de la ciutat en primera persona: He vist la presentació del Tarracus, he esquivat porres en un mogudet dia d’octubre, he viscut els Jocs Mediterranis, m’he menjat ja-no-sé-quantes eleccions de diversa índole i m’ha caigut un còctel Molotov a dos metres de distància. I després de tot plegat, vam iniciar un projecte nascut d’una idea sorgida del fons d’una tassa de cafè: PodcastCity.

Tot plegat al costat d’un equip espectacular, cadascú amb un punt fort molt concret: experiència, passió, locució, picaresca, rapidesa, agilitat, constància, resistència, sentit de l’humor, adaptabilitat, fermesa, capacitat de reacció, facilitat per treballar en equip. Sense posar noms, els meus companys es defineixen amb tots aquests conceptes. Els que hi són i els que ja no treballen amb nosaltres però que han deixat la seva empremta a la ràdio. No és cap sorpresa que tots els mots que he escrit siguin també els ingredients indispensables per a què tot projecte comunicatiu sigui un èxit.

Sincerament, no sé què em presenta el futur. Però que estigui lligat a un micròfon i que sigui un aprenentatge i una pífia constant. Només equivocant-te i millorant s’aconsegueix fer sis anys.

PUBLICITAT