El futbol és capritxós. Un dia pots estar jugant a Segona Divisió B i al cap d’un any defensar la porteria d’un equip de Primera Divisió. Així va ser la vida de Rubén Pérez. Un porter que abans de fitxar pel Nàstic de Tarragona durant el mercat d’hivern de la temporada 2005/2006, s’havia arribat a plantejar la retirada esportiva.
La porteria del Nàstic va ser defensada per tres jugadors diferents. Álvaro Iglesias va ser un d’ells, que va guardar la meta grana en 18 partits, suplint Juanjo Valencia. La primera meitat de la temporada 2005/2006 acostuma a oblidar-se amb facilitat, eclipsada per la històrica segona volta.
Hi ha gent amb un sentiment tan fort pel seu equip que li és igual on jugui o quins siguin els seus èxits esportius. No hi ha cap altre argument que el cor, que la passió, que el fet d’haver viscut tota la teva vida al costat del club de la ciutat que t’ha vist néixer. I Kiko Ramírez és una d’aquestes persones.
Pocs jugadors han estat tan estimats a Tarragona com Ekpoki. Sense ser l’estrella de l’equip, sense ser el jugador més determinant de la plantilla, la seva implicació amb el projecte i el club el van convertir en un dels símbols d’aquell Nàstic que va pujar a Primera Divisió.
El futbol et treu i et dóna, i sovint és injust, però en alguns casos, et regala tot. Marco va jugar amb el Nàstic de Tarragona quatre temporades, i va assolir dos ascensos, un a Segona i un altre a Primera Divisió. Una lesió el va apartar del terreny de joc durant el tram final de la temporada del retorn a Primera, però això no li va impedir gaudir com el primer quan l’àrbitre va xiular el final a Chapín aquell 3 de juny de 2006.
Pocs protagonistes d’aquest documental segueixen actius com a jugadors de futbol. El d’aquest episodi, sí que segueix competint, i a més, ho fa al Nàstic. Però no, no va jugar cap partit aquella temporada, sinó que va ser un espectador de luxe de què es vivia als entrenaments de Luis César. Joan Oriol, lateral de l’actual campanya del Nàstic, començava a fer-se un lloc al món del futbol aquest llunyà 2006.
Diego Reyes no és un jugador que hagi defensat la samarreta del Nàstic en infinitat de temporades, però l’any que hi va ser es va convertir en el lateral de l’ascens a Primera. El gadità arriba a un vestidor jove, però molt competitiu, un fet que destaca, assegurant que aquesta “va ser una de les claus de l’ascens”.
Era alt com un Sant Pau, i a Tarragona es va convertir en un dels centrals més destacats de Segona Divisió. Amb el seu 1,94, Miguel Ángel Llera era una autèntica torre a l’eix defensiu d’aquell Gimnàstic de Tarragona que va pujar a Primera Divisió, i va ser fixe en l’esquema tàctic de Luis César durant la segona volta magistral del conjunt grana.
